L’últim cèrvol


Ara fa temps, en èpoques del comte Borrell. En un petit poble prop de Barcelona, a l’altre banda del riu Llobregat. El senyor de les terres de Cervelló, n’Hug de Cervelló i espòs d’Eliarda, filla del baró de Carbonell, tingué una escomesa de bogeria i organitzà per al dia de reis una cacera especial. Volia eliminar tots els cèrvols de les seves contrades, ja que es deia que aquests es menjaven les collites d’horta dels vilatans. Eren acusacions infundades però que per veu del comte Hug, prenien totes les virtuts de les més veritables probes. Ningú no podia gosar contradir el seu senyor, doncs les terres on vivien eren seves i podria fer-los fora. Aquestes contrades anaven des de dalt del pont d’Ordal fins a sta. Coloma de Cervelló, a prop de st. Vicenç dels horts, que eren terres del senyor d’Olivares, duc st. Boi, a prop també del riu Llobregat. S’acostava el dia de reis i n’Hug preparava les seves armes i la comitiva que aniria a la cacera. 12 cavalls de carrega i 23 homes armats amb mosquetons de doble trabuc, contant entre ells el mateix senyor de Cervelló, el baró de Carbonell i el duc d’Olivares, destacant també els rectors de les parròquies de st. Esteve i st. Ponç de Cervelló i el mateix arxiduc de Montalt, hereu de Vergés i Berguedà, i home de confiança del comte Borrell. Estava previst que la cacera duraria una setmana i començarien des de dalt de les muntanyes d’Ordal fins baix al pla del Llobregat. Arribà el dia de reis i la cacera començà. Només en terres d’Ordal i Vallirana ja havien mort 53 cérvols entre els quals hi haurien 15 cries. Era una imatge molt bèstia. Molt esgarrifosa. Semblaven els 7 genets de l’apocalipsi sembrant la mort a tot animal banyut que trobaven. Sense miraments. Sense dubtes. Només el dit d’una mà al gatell de l’escopeta carregada i l’altre a les regnes del brau cavall que els duia muntanya avall. Feia tres dies que cavalcaven i ja eren en terres de Cervelló. Prop de la masia de Can Sala de Baix, les sagetes, que eren els homes que buscaven els refugis dels animals, avistaren una família de cèrvids de tres animals adults i una petita criatura que deuria fer 3 setmanes que va néixer, i cap allà es dirigia la comitiva de la mort. Allí Can Sala de Baix i vivien uns arrendats del senyor de Cervelló, ben vistos pel comte Borrell i per la sagristia de sta. Maria de Cervelló, que era l’església que tenia ordenances a la part dreta del riu Llobregat i fins arribar a les terres de Vilafranca del Penedès. Aquests, tenien una filla de 12 anys que es deia Clara. Una noieta de cabell llarg i morè, pell blanca i bonica, i un cor tan gran que només es superat per la seva voluntat de ser i fer feliç a tothom que l’envolta. De lluny, se sentien les petjades dels 35 cavalls austers i ferms que s’apropaven cap a la masia. La Clara no tenia por. Al contrari, sentia rebuig per aquells desgraciats assassins. Però només era una nena i el món no la deixa ser gran. De cop, per entre la tanca de darrera de l’era, aparegueren els tres cérvols i la seva criatura. S’aproparen a la noia i marxaren deixant allí la petita bèstia. Al cap d’un minuts s’escoltaren 25 dispars de trabuc i els gemecs de dolor d’unes criatures abans lliures i ara mortes d’esperit, i de cos. Unes llàgrimes caigueren per les galtes fredes de la Clara mentre marxava corrents per amagar el que era a partir d’ara, l’últim cérvol de les terres del comte Hug de Cervelló. El seguici reial va seguir el seu camí cap a terres de st. Vicenç, on acabaren la seva particular guerra desigual. No va quedar cap cèrvid en aquelles terres. Cap cérvol majestuós podria fregar mai més les seves banyes en els grans roures d’aquelles terres. Només un, el petit cérvol de la Clara, que mica en mica s’anava refent del ensurt del dia de reis. Però aquesta història no va acabar així. El senyor Hug de Cervelló, per boca d’algun dels seus homes, es va assabentar de l’existència del petit cérvol i ràpidament es posà en marxa cap a la masia de Can Sala de Baix. Però les veus dins del poble son més rapides que el vent, i la petita Clara aviat va saber que el seu senyor anava a cercar-la. Havia d’amagar aquella criatura, però quin podia ser el millor amagatall? El nostre amo té ulls a totes les cases i orelles a totes les quadres, on podia deixar aquella criatura perquè ningú la trobés? I pensant va creure que el més oportú era que aquell animal es quedés a casa seva. Però ha de ser de tal manera que el senyor de Cervelló no la pugui trobar. I sense pensar més, la nena agafà unes agulles de fer mitja i una mica de llana de color vermella, verda i blanca per trenar un petit jersei verd i vermell amb uns petits ocells de color blanc. Quan el tingué llest, li posà a la petita criatura i amb un dit segellant els seus llavis digué: shhhht, no diguis res, no respiris i fes que el teu cor no bategui més, que a partir d’ara jo seré el teu món. Jo parlaré per tu, jo respiraré per tu i el meu cor bategarà per tots dos. Aquell petit animal es convertí en un petit ninot de peluix, i la Clara el cuidà per sempre més.


Albert R.