Les 9 pi i l’ánfora de vidre


L’altre dia vaig anar a sopar amb la Clara. Fa una setmana que a tornat de l’últim viatge amb les Pi. Ella i la resta de les noies van fer un petit creuer per l’illa de Creta, visitant l’illa i restes de les civilitzacions més antigues del món. Va ser per setmana santa, i aquest cop, tampoc hi he pogut anar. No perquè no em deixessin, no. Al contrari, mi van convidar. Ara ja conec a totes les pi, les veig de tan en tan. Algunes més que a les altres, com la Marina, la Laura, l’Eli, la Blanca, la Núria i la Carol, i per descomptat la Clara, que es el meu tresor. Aquests dies jo havia de treballar i bé... me quedat amb les ganes d’anar-hi. La Clara i jo vam anar a sopar a un restaurant que es diu “Les mil cadires”, es diu així perquè abans era una botiga de cadires. Està molt bé, el menjar es bo i la gent es simpàtica. Una cosa que te molt xula, es que totes les cadires que hi ha són diferents. No n’hi ha cap d’igual. Doncs allí, mentre sopàvem, la Clara m’explicava el viatge a la terra dels déus.

Van marxar el primer dilluns de setmana santa. Anaven amb un vaixell gegant, com set camps de futbol posats en línia, amb vint-i-un pisos d’alçada, vuit terrasses, sis piscines, botigues i sales de festa. El vaixell es deia “ King of sea”. Era un vaixell anglès, molt luxós i carregat d’aires de grandesa. Navegava suaument pel mar, com si flotés i fos el vent que l’empeny. Les pi, havien embarcat des del port de Barcelona. Van començar a navegar cap a les deu del matí, amb rumb a l’illa de Creta. Aviat deixarien de veure Barcelona. Només el far els indicava la situació exacte de la ciutat. Les Pi aquest cop havien de dormir en habitacions de tres en tres. Totes donaven a la part dreta del vaixell. - No em pregunteu si era babord o estribord perquè jo d’això no en tinc ni idea-. Les cambres eren bastant petites, dos dels llits estaven en llitera i l’altre geïa a la part contraria d’aquests. Les cambres tenien una cosa que va agradar molt a les noies, eren unes finestres en forma d’ull de bou que hi havia. Aquestes donaven a l’inmensitat del mar, a terres de ningú i on l’home es el convidat especial. La Marina si va passar una bona estona mirant per la finestra. Ella estava a la habitació amb la Clara i la Núria. l’Eli, la Carol i la Laura estaven en la següent, i la Mireia, l’Eva i la Blanca en l’altre. Les tres eren consecutives, 531, 533 i 535. A prop tenien un dels menjadors i una botiga de records del vaixell. La Clara, la Núria, l’Eva i la Laura van pujar a una de les terrasses per prendre el sol. L’Eli i la Carol es van quedar dormint. La Mireia i la Blanca van anar a passejar per les botigues i la Marina va quedar-se contemplant l’univers de fora el vaixell.

Cap a les vuit del vespre,les pi, es van reunir en una de les terrasses superiors per sopar. La terrassa era plena de torxes cremant oli de quinqués. El sol s’anava apagant i la barreja de contrastos era tan bonica que haguessin desitjat que el temps s’aturés per uns instants. Per la llunyania del mar el sol es ponia deixant veure el color més tendre d’aquest. Un bri d’aire fresc els acaronava les galtes i els i donava aire nou per respirar. Totes seien en la mateixa taula. Per un dels laterals dels vaixells es podia veure una ciutat. Les llums que hi havia eren precioses. Prop d’aquesta, set o vuit vaixells pescaven. Es podia veure com els homes llençaven les xarxes i les recollien al cap d’uns minuts. I a prop, sempre guiant les barques en la nit i el dia, un majestuós far s’alçava d’entre mig de les roques. Tot allò era preciós. Les i 9 pi juntes, el mar, el cel, l’aire fresc... - quina enveja que els hi tinc-. Després de sopar totes van anar a dormir, l’endemà arribaven a Creta i volien tenir moltes forces per visitar tota l’illa.

A les nou i mitja del matí el vaixell va arribar al port de Creta. Era un port de fusta. De fusta vella i nova a la vegada, que ens recorda l’antiguitat i la nova era dels seus habitants. Al port, no hi havia gaires vaixells. Potser set o vuit, sense comptar algunes barques de pesca. El “King of sea” va atracar prop del far. Allí, per una escala de fusta envernissada de blanc i unes cadenes que evitaven que la gent caigués al mar, varen baixar les Pi. Totes estaven molt il·lusionades, amb ganes de passejar i veure coses noves, com el museu del vi, l’amfiteatre de Neró, els banys grecs, el mercat...
- Podríem anar a veure l’amfiteatre de Neró! – digué la Blanca.
Ràpidament s’hi van apuntar les altres. Encara era molt aviat per anar al mercat i el museu del vi era una mica lluny. No varen caminar gaire, l’amfiteatre era prop de la costa, per la banda esquerra del far i tot just al costat del famós restaurant Kripta. En l’entrada d’aquest, s’alçaven quatre columnes majestuoses guardades per quatre lleons i coronades per quatre àngels. Tots vuit esculpits en granit i amb uns detalls impressionants. Semblava que tots haguessin de prendre vida en qualsevol moment. Els lleons semblava que estiguessin corrents, perseguint a quelcom com una presa o un home en un circ. Els quatre àngels eren noies. Duien uns vestits de seda, que suposo entreveure que eren de color blanc, tot i que no es pot saber ben bé. A les mans cada àngel portava un objecte. El primer, el de la part dreta de l’entrada, porta una branca d’olivera, que significa la Terra. El segon, el de l’esquerra, porta un pergamí, que significa la història. El tercer, just al darrera del primer, porta una copa de vi, que significa el fruit de la terra. I el quart, que està al darrera del segon, porta un petit cor, que significa el fruit de la història. Pujant per les escales del centre de l’entrada, i per entremig de les columnes, s’arribava a la sala d’exposicions, passant primer per una monumental porta de fusta i forja antiga. Només una de les dues baldes era oberta, l’altre restava tancada. Dins la sala tot eren columnes aquestes però, eren més petites que les de l’entrada, i amb la mateixa grandesa que els seves germanes de fora. Al centre de tot, just on una vidriera del sostre deixava caure un raig de llum, s’hi alçava a mitja alçada un bust de Neró. Al capdamunt, com no, d’una petita columna de marbre polit i un petit peu de granit. El bust de Neró, també era fet de marbre. L’amfiteatre estava carregat de quadres penjats on se situa l’illa de Creta en els seus vells temps. Capdavantera mundial en comerç exterior i una gran disciplina interior. A l’interior de l’edifici no hi havia gaire gent. Tant sols un grup d’estudiants, un vigilant de seguretat embotit en un vestit negre, un parell de dones netejant i un home que semblava ser el director o el responsable de l’exposició. De cop, una alarma feu aturar el món dins d’aquell edifici ple d’història. Acabaven de robar una de les peces més valuoses de l’exposició. Era una petita ánfora de vidre de més o menys 5000 anys. Única al món. Només feia 1metre d’alçada i el seu volum exacte era de 75 litres, que era la quantitat de vi que podia veure el tribunal dels déus en tot un més. És diu que va ser construïda sota el foc dels ossos de centenars d’esclaus morts. Va ser encarregada per Pericles, antic emperador de les colònies perses, com a present per al gran rei Neró. Ràpidament van arribar tot de policies cap al amfiteatre. La poca gent que hi havia dins no podia sortir, i tota la gent que hi havia fora no podia entrar. Les noies juntament amb el grup d’estudiants van ser escortats cap a una petita cambra que hi havia rera del despatx del director. Allí les van obligar a ensenyar totes les bosses i d’escriure pas per pas tot el que havien estat fent allí dins. Al cap de dues hores les Pi van poder sortir cap a l’exterior. La Mireia s’adonà mentre sortia que hi havia una cosa estranya rera d’una de les columnes més apartades de la part dreta de la sala. Un ombra deixava entreveure una persona amagada, mig ajupida. La noia s’acostà un xic i pogué veure el rostre d’un home un xic corroït pel tems i unes quantes cicatrius. Aquest també la va veure a ella i fent el senyal de passar un dit pel coll espantà la Mireia sense ni tan sols parlar. Aquesta, agafà la mà de la Núria que estava al seu costat i se l’emportà corrents sense dir res. La Núria només podia córrer estirada per la Mireia. La resta de les pi no sabien que passava i no van donar importància a la situació. En arribar a la plaça de sota de les escales de l’amfiteatre la Mireia els hi va explicar que li havia passat. Les noies es van fer un fart de riure sentint aquelles paraules.
- Com vols que algú volgui matar-te Mireia! -. Li digué la Blanca.
- Això ho deuen haver fet per espantar-te i ja està -. Va afegir la Carol.
Després de tranquil·litzar la Mireia, les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava prop del museu del vi. Es deia “Baccus”, i es un dels millors que hi ha a la illa. Després, podrien anar a veure el museu per fer temps per sopar. Allí al restaurant varen seure en una terrassa guarnida de marquesines de tela i algun parasol per evitar la llum directa d’aquest en les persones. El recinte de la terrassa estava delimitat per unes mampares de fusta colonitzades per unes heures que si no estic equivocat, eren ceps salvatges, sense conduir. Les taules, juntament amb les cadires, tenien un caire rústic que et transportava a través del temps fins a èpoques antigues. Al centre de la taula, una petita llum d’oli jeia apagada, al costat, una gran flor dins d’un gerro no tan gran et donaven la benvinguda. Quan totes van ser assegudes un cambrer d’uns trenta cinc anys s’apropa i el s demanà atenció.
- Mesdames, en ce que je peux les aider? -. Va dir el cambrer.
Les noies van quedar un xic sorpreses perquè no s’havien ben be que havia dit. La Carol, ràpidament, digué en anglès:
- Does you know how to speak english? -.
L’home va fer una cara mig de sorpresa mig d’enfadat, i els digué:
- Je ne parle pas anglais, je parle francé!
- Yes, yes. But we don’t understand he know to speak spanish? -. Li preguntà la Carol.
- Ostias! Haver empezado así. Yo soy de un pequeño pueblo de Nafarroa (Navarra), de dondé sois vosotras? Respongué el cambrer.
Les noies es van fer un tip de riure i de seguida van posar-se a parlar amb el cambrer.
- Somos de Vilafranca del Penedès, en Barcelona -. Digué la Núria.
I xerrant amb el cambrer es van passar una estona, totes menys la Mireia que encara estava capficada amb lo del home de l’amfiteatre. Quan de cop, per darrera de la Clara, en una taula un xic apartada de la seva, la Mireia tornà a veure la cara misteriosa d’aquell home. Aterrada li va dir a les noies i aquestes es van girar totes de cop.
- Podríeu dissimular no?!! -. Va exclamar la Mireia.
Aquell home es va quedar mirant les noies i aquestes es van espantar molt. Cada cop que una es girava per mirar-lo, aquest li feia la senyal del dit al coll.
- Ernesto! Ernesto! -. Va cridar l’Eva.
Aquest era el nom del cambrer que havien conegut. Ell es dirigí cap a elles i aquestes li van explicar que passava. Des del robatori de l’ánfora de vidre fins a lo del home de la cara misteriosa.
- Joder! Mirad, quando yo esté cerca del tio ese vosotras salir corriendo i no pareis hasta entrar en el museo del vino, allí lo podreis despistar. Mientras yo lo distraeré un poco -.
- Muchas grácias de verdad -. Li va la Laura.
- I no hos preocupeis por la cuenta que hoy pago yo!! Preparaos va.
Les noies van agafar les seves coses i es van preparar per sortir corrents. Quant van veure l’Ernesto prop del home de la cara van sortir corrents cames ajudeu-me, sense mirar enrera, només endavant, cap a l’entrada del museu del vi. L’home misteriós en veure que les noies sortien corrents s’aixecà de cop i en el moment que es disposava a córrer, l’Ernesto es va ficar al davant i, sense voler evitar-ho, va deixar caure una cassola de fang, plena de macarrons calents, al damunt d’ell. Aquest, es va ensopegar amb una altre taula que hi havia davant i va caure per terra.
- Pardon, je l’entends très, a été ma faute -. Digué el cambrer.
- Idiot garçon! il sort du mien devant! Contestà l’home de les cicatrius mig cremat amb els macarrons.
- Pardon, la maison se il arrangera tous les dommages -. Va tornar a dir el cambrer.
Les noies, gràcies a l’Ernesto, van poder despistar aquell home, i un cop dins del museu del vi van poder respirar tranquil·les.
- Ho veieu com era veritat! -. Va cridar la Mireia.
- Shhhhht!!! -. Va fer l’Eli.
- Que estem en un museu ! -. Va dir la Marina.
Després d’aquesta estona un xic esverada que havien tingut, varen calmar-se mirant fotografies i antics aparells d’elaboració de vins. Però el que realment era estrany de debò, era que la Laura encara no hagués fet cap de les seves, però, millor no cridem el mal temps.... Al cap d’una hora i mitja d’estar passejant pel museu del vi, cap a les 7 i mitja d ela tarda van decidir anar cap al vaixell per sopar allí. De camí però, passarien pel mercat del centre a comprar alguna coseta. La Núria volia comprar unes sabates que li agradaven molt, la Clara compraria unes ampolles de vi per l’Albert, la Carol uns vestits de tela molt suau, la Marina.... la Marina? On està la Marina? I l’Eva? I la Laura?. Havien desaparegut la Marina l’Eva i la Laura! En el seu lloc només hi havia un rastre de fum d’una camioneta que acabava de marxar. Era una camioneta blanca ocre i alguna tonalitat més vella encara. Quadrada, amb dos finestres al darrera per on es podien veure les cares que s’allunyaven de tres de les Pi. La resta estava molt preocupada. La Mireia plorava i deia que tot era per la seva culpa. L’Eli li agafava la mà. Les sis van anar cap a una comissaria que hi ha al centre de la ciutat i allí ho van explicar tot. La policia es va posar en marxa per trobar la camioneta i les noies van anar a esperar al vaixell. Es van tancar totes en una cambra esperant que tot passés. Dins la camioneta les tres noies passaven molta por també. Per una finestra podien veure el conductor, que era l’home de la cara marcada. Al seient del costat hi havia una pistola i una bossa de tela negra. Per la boca d’aquesta, es podia veure que dins hi havia l’ánfora de vidre. Al cap de deu minuts la camioneta va parar. Feia olor de mar. La porta del darrera es va obrir i l’home apuntant les tres Pi amb la pistola les va fer baixar. Aquestes van obeir sense més insistència que una mala cara i unes quantes llàgrimes caient per ella. L’home les va fer pujar a bord d’una petita embarcació de fusta, i allí les tancà en una petita habitació a la part de dins d’aquesta. Al vaixell, la resta de les pi esperaven noticies de la policia. “Está sonando, está sonando tu teléfono. Está sonando, está sonando tu teléfono”, es va sentir de cop. Era el telèfon de la Blanca. Havien donat el seu numero a la policia i ara les trucaven per dir que ja havien localitzat la camioneta. L’havien trobada prop del moll vell de la part est de l’illa. Només estava a 15 minuts d’on estaven elles. Així que van decidir anar cap allà. La Blanca i la Núria es van quedar per si de cas. Les tres Pi segrestades seguien alienes a tot el que anava passant al exterior. Sentien parlar l’home per telèfon però era en francès i no sabien que deia.
- J’ai la marchandise, quand volé vous pouvez venir à la chercher -. Deia el segrestador.
- Ok, bientôt nous serons ici -. Deien des de l’altre banda del telèfon.
- Je dois me défaire de trois filles -. Tornà a dir l’home.
- Fais-le rapide que bientôt nous serons ici -. Van tornar a dir des de l’altre banda del telèfon.
El segrestador i lladre volia desfer-se de les tres noies avanç que vinguessin a buscar l’ánfora. Aquesta havia de ser venuda al mercat negre d’antiguitats. Es una peça molt valuosa i segur que podrien pagar-la molt be. Les noies estaven molt nervioses, però essent sabudes d’una mort imminent, no volien caure sense lluitar primer. Van colpejar la porta de la petita cambra amb força però no aconseguien obrir-la. La Laura es dirigí cap a una petita finestra que hi havia a la part contraria de la porta i començar a donar-li puntades de peu. Era tan gran la ràbia que tenia dins que en un tres i no res va tirar a terra el marc amb el vidre, deixant un forat per on podrien sortir. La finestra donava a la part exterior de la barca, situada dos metres sobre el nivell del mar. Però les tres Pi no s’ho van pensar i es van llençar a l’aigua sense pensar-s’ho. L’aigua era freda. Però encara ho era més la mort que els esperava dins d’aquella habitació. Varen nedar fins arribar al port. Entremig de dues barques de pesca van pujar a dalt del moll. Allí es trobaren un parell de patrulles de la policia i van anar a buscar-los. Per un dels camins d’accés al moll, les quatre noies que havien sortit del “King of sea” arribaven a on eren les altres tres. L’alegria tan gran que van tenir en veure les seves amigues be, els va fugir de cop en veure al segrestador que els apuntava amb la pistola i els deia:
- Vous ne bougez pas, je suis déjà fatigué de vous -.
De cop, una pedra va impactar de ple al cap del segrestador, deixant aquesta estès al terra inconscient. Eren la Blanca i la Núria que al final havien decidit anar a trobar les amigues. L’Eli sortí corrents a buscar la policia i les altres van abraçar-se fortament. Ja tornaven a estar totes juntes. Havien passat molta por, però el fet de saber que mai estaran soles els donava forces. Dins la barca la policia va trobar l’ánfora de vidre robada, juntament amb altres objectes de valor. Un dispositiu especial va poder donar caça als compradors del mercat negre d’objectes antics. Tot per fi va acabar be, i les noies jeien a les seves cambres descansat d’aquest dia tan intens. Entre totes 9 havien pogut vèncer la pressió i ara podien dormir tranquil·les. L’endemà al matí, la Marina les despertà a totes i les va fer llevar. Van anar a esmorzar al restaurant “Baccus”, tenien que donar les gràcies al seu cambrer preferit, l’Ernesto.
- Ernesto!-. Cridava la Blanca.
- Chicas! Veo que al final estais bien.
- Si però grácias a ti en parte -. Digué la Marina.
- Jajajaj! Sois gente de mi tierra, es lo mínimo que podia hacer -. Va dir l’Ernesto.
Tots es van fondre en una abraçada i es van acomiadar efusivament. Les Pi volien anar a veure l’ánfora de nou. Mentre pujaven per les escales de l’amfiteatre podien recordar cada cosa, cada detall de tot el que els hi havia passat. Primer els lleons i després els àngels els donaven la benvinguda. Les noies només volien veure l’antiguitat que més problemes els hi havia donat. I allà al mig, just al centre de la sala, s’aixecava l’ánfora de vidre. Les noies van encerclar-la per veure-la be. Aquest cop si que hi havia més gent al visitant l’amfiteatre. Un grup de monges, uns turistes anglesos, una escola, una família. Tots miraven la grandesa dels objectes allí guardats però només les Pi podien apreciar una cosa que els altres no podien fer. Era l’amistat que elles tenien i lo molt que s’estimaven unes a les altres. La Laura va a començar a saltar d’alegria. Les altres reien. La Mireia plorava. Eren llàgrimes de felicitat.
- Ueh! Ueh! -. Cridava i saltava la Laura.
De cop, un mal pas fa que la Laura caigui damunt de l’ánfora, llençant aquesta pel terra i trencant-la en mil trossos. Les Pi es van ficar les mans al cap. La Marina va fotre un calbot a la Laura. Aquesta no sabia on amagar-se. El director de l’exposició va anar ràpidament cap a elles i els digué:
- Rien ne passe, seulement s’une il copie. (no passa res, només es una copia).
Com no, la Laura tenia que fer una de les seves. Ánfora que havia trencat només era una copia. Ja no exposaven l’origianl després de tot el que havia passat. Menys mal devien pensar les noies. Després de tot el que han passat. I ja ho veieu, les 9 Pi van pel món d’aventura en aventura i jo aquí, explicant com se’n surten. Però com sempre dic, algun dia també estaré jo amb elles en un dels seus viatges. Mentrestant, només mostro atenció a cada paraula, cada frase que la Clara m’explica dels seus viatges, i en prenc nota per quan el destí em digui ara surts tu. Les 9 Pi i l’ánfora de vidre, es l’última frase que se m’acut dir per dir-vos adéu.



Albert R.