Les 9 pi i l’ultima piràmide


No sé, però quan la Clara m’explicava el viatge que van fer les 9 pi aquest estiu... se la veia molt contenta, il·lusionada, com si aquella aventura per la terra dels faraons hagués ajuntat una mica més el cor de les noies. Uns cors immensament grans i carregats de bons propòsits, on el que realment importa és l’amistat, l’alegria i la tristor, i el desig d’intentar que totes somriguin constantment. La Clara va tornar un xic canviada. Abans era una noia fantàstica i ara encara ho és més. Tan debò hagués pogut anar-hi jo també a aquell viatge, però jo encara soc un desconegut per alguna d’elles, i no hagués estat gaire encertada la idea, espero que en el proper viatge pugui anar-hi jo també. Quan la Clara m’explicava tot el que els hi va passar, se’m posava la pell de gallina i un bri d’enveja se’m deixava veure en la cara. Sempre que la Clara m’explica alguna cosa d’Egipte procuro escoltar-la amb atenció, i deixo que el meu cervell reconstrueixi pas a pas, minut a minut, tot el que elles van passar.

Era a principis de juny. La Blanca, la Carol, la Núria, la Marina, l’Eva, l’Eli, la Mireia, la Clara i la Laura, van marxar de viatge cap a Egipte. Fa temps que volen anar juntes algun lloc, i mirant i mirant, que millor que anar a conèixer la terra dels faraons. La idea va ser de la Blanca. Sempre li han agradat aquestes pel·lícules de mòmies i esperits que reneixen. A part que, el lloc es molt bonic i digne de visitar. La segona setmana de juny, van agafar el l’avió cap a el Cairo. Un avió un xic destartalat i amb signes d’haver fet llargs viatges. Era de la companyia de transports Via Egipto, que era la més coneguda i la que casi tothom fa servir per anar a Egipte. El seu emblema es una petita piràmide al cap damunt d’un món, que suposadament es la Terra. El viatge se’ls hi va fer curt. Quatre hores i poc més, que van aprofitar per llegir, dormir o per veure la pel·lícula que posaven a la televisió. Aquesta però era en anglès, i no totes en saben tant com la Carol, que es passa molt de temps estudiant anglès a Londres. La pel·lícula no era gaire bona em va dir la Clara. Era una d’aquestes d’acció feta pels americans i que només es creuen els americans, amb grans actors i millors secundaris, i un munt de calers per gastar en propaganda. Aviat però, serien a terra. Però encara la Laura tenia que fer alguna de les seves, i sense que se’n adonés, va enganxar-li una llufa,d’aquestes que fem servir aquí el dia de tots sants, a l’assistenta de vol del seu passadís. Quin fart de riure que es van fer totes. Fins que la Núria, que ja sabem que es la mamà de les noies, va treure la broma de la senyora. Una senyora que portava un vestit vermell llarg fins als talons, que cobria parcialment unes sabates de color negre amb un petit llaç del mateix color del vestit. També portava una camisa de seda de color blanc marfil, amb unes mànigues llargues i amb dos botons del color de la sang a cada extrem. Al coll, un mocador mig nuat mig desfet de tan aixecar-se i assentar-se. El cabell recollit deixava veure la seva cara de dona d’uns trenta-dos anys més o menys, que jo per les edats no en se gaire, i amb clars trets de ser d’Egipte. No es va molestar. Simplement va fer una rialla i segui treballant. La Núria si que va renyar la Laura, aquesta però es un cas, i de ben segur que ja n’estaria tramant alguna altre. Un cop aterrat l’avió van anar a buscar l’hotel. Molts taxistes els feien que pugessin, però de tots es sabut que aquest es el medi de transport més car o millor dit, el més fàcil per ser enganyat. Van pujar a un autobús carregat de gent i de persones, perquè no es ben bé el mateix. Un autobús molt destartalat amb bonys per tot arreu. De color blanc, però brut de fang per sota els baixos i els costats de les rodes. Aquestes ja molt gastades i amb perill de poder rebentar. A dins, la gent s’amuntega cap al darrera perquè així hi pugui entrar més gent. Molta de la qual no paga bitllet. Es podria dir que només van pagar les 9 pi i quatre turistes més que venien de Madrid. La gent és molt viva aquí i has d’estar atent deia l’Eva. Vigileu ningú us robi, afegí. Al cap d’un quart van arribar a l’hotel. Un hotel d’aquests un xic luxosos, amb elegàncies per una banda i desgracies per l’altre. Varen dirigir-se cap a recepció, allí un home no gaire gran els demanà atenció i els preguntà per la seva reserva. L’home parlava un xic el castellà i varen poder entendre’s bastant bé. Tenien feta una reserva a nom de Clara Miralles Isart. Dues habitacions, una de quatre persones i un altre de cinc. Un noi jovenet les acompanyà cap a les habitacions. Varen pujar per unes escales de fusta que hi havia a la part esquerra de l’hotel, aquestes eren molt elegants i mentre pujaves tenies sensació de grandesa i de creure’t important. Des de l’escala, per una vidriera en forma de rodona, es podia contemplar l’immensitat del desert i de les piràmides, que es veien des de lluny. L’Eli i la Mireia s’hi van quedar una estona mirant. Les altres van continuar pujant amb aquell noi que no deuria tenir més de dotze anys. No portaven gaire equipatge, una maleta una mica gran i una motxilla per les excursions. Bé, menys la Carol i la Marina que en portaven una demés. A elles sempre els ha agradat portar molta roba i si això son més maletes... doncs benvingudes siguin! Les habitacions estaven una davant de l’altre. La numero 135 i la 143. Eren iguals, però en canviava l’orientació. La 135 donava a la part esquerra de l’hotel i la 143 a la dreta. En la primera hi dormirien la Marina, l’Eva, la Blanca i la Clara, i en l’altre estarien l’Eli, la Mireia, la Núria la Laura i la Carol. Després d’instal·lar-se la Laura i la Carol van baixar cap al restaurant per prendre alguna cosa. La Núria l’Eva i la Marina es van quedar dormint i la resta estirades al llit pensant en que farien l’endemà en veure la immensitat de les piràmides. Les dues del restaurant van demanar una coca-cola i van seure en una taula rodona que donava a una finestra amb unes cortines de color salmó apagat del tems. La Laura les va apartar i va perdre la mirada cap al desert. La Carol va agafar un diari que hi havia a la taula del costat, que era igual que la seva però aquesta carregada de vasos bruts i un cendrer ple de cendra i algun paper rebregat. “EL SECRET DE LES PIRÀMIDES” deia a la capçalera del diari. Estava escrit en anglès però això per a la Carol no suposava un problema. Va comença a llegir i la noticia de les piràmides la deixà captivada.
- Escolta Laura que diu el diari. Digué la Carol.
- Però si els diaris no parlen tonta! Contestà la Laura una mica mofeta.
- No siguis cria Laura que ja tens una edat per aquestes coses. Replicà la Carol.
I la noia començà a llegir la primera pagina del diari. “Desgràcia a Egipte. Des de fa tres dies en la grandària del desert d’Egipte, una rere l’altre les piràmides del voltant del Nil s’han anat ensorrant. Aquest misteri encara no te explicació però si la desgràcia continua d’aquesta manera aviat no quedarà cap piràmide i l’economia i la cultura del nostre país es veurà afectada directament (...)”.
- T’hi cagues! Exclamà la Laura.
- Més val que anem ràpid a les piràmides si les volem veure. Digué amb un xic d’ironia la Carol.
Les dues tornaren cap a les habitacions i allí es trobaren que les demés ja dormien. El viatge no havia estat gaire llarg però si que una mica pesat. Elles dues van fer el mateix i van anar a dormir per aixecar-se d’hora l’endemà al matí.
- Riiiiing! Riiiiiing! Aixequeu-vos va dormilegues! Anava cridant la Núria.
- Ah Núria com atabales! Deia l’Eva.
L’Eli en canvi si que es va aixecar i ajudà a la Núria a despertar a les demés. Anaven d’una habitació a l’altre fent aixecar les pi, però es clar, hi havia una noia que no tenia gaires ganes d’aixecar-se.

- Ai!! Deixeu-me dormir. Deia la Laura.
- Va Laura que hem d’anar a veure les piràmides. Cridava la Mireia.
- Però si ja no en deuen quedar de piràmides. Digué amb una veu de mig adormida la Laura de nou.
Llavors la Clara i la Blanca saltaren damunt del llit de la Laura i començaren a treure-li els llençols i molestar-la.
- Però que no ho veieu que ensorrareu el llit! Va dir la Núria.
La Carol que ja feia un xic que s’havia aixecat també s’apuntà a la festa del llit. Mica en mica totes les xiques s’anaven apuntant. Un cop varen jugar una estona, la Carol els hi explicà allò que va llegir el dia abans en el diari. Ninguna d’elles es va espantar ni res d’això, al contrari. Volien anar el més aviat possible cap a les piràmides. Si s’havien d’acabar, almenys poder veure-les per un cop, digué la Blanca. En acabar de vestir-se i posar-se maques, van anar cap al restaurant a esmorzar. Allí trobaren alguns turistes més, un parell de cambrers, nens de turistes divertint-se amb un estranya joguina en forma de cavall o de gos, i menjar, molt de menjar. Les noies estaven un xic estranyades de veure tant de menjar, i un home d’uns quaranta-dos anys, pare d’uns dels nens que jugaven amb la joguina de cavall-gos, els digué que aquí a Egipte tenen costum de menjar molt al dematí. L’home els hi va parlà en castellà. Era un d’aquells turistes que venien de Madrid. Al restaurant però, hi havia un ambient un xic rar. Al restaurant i a la resta de l’hotel. Tothom tenia una aparença apagada. La Carol, demanà un diari al cambrer. Aquest va fer veure que l’entenia però quan va tornar no el va portar. Llavors la Carol s’aixecà i n’agafà un de la barra del restaurant. “ Les autoritats d’Egipte recomanen als turistes de visita a El Cairo, que si poden evitar-ho no vagin a veure la última piràmide que queda en peus.(...)”. Aquella nit, mentre les 9 pi dormien, tres piràmides més s’havien ensorrat. Només quedava en peus la piràmide en ofrena d’Osiris, antic amant de Cleopatra, i desterrat d’Egipte per blasfèmies contra el deu Ra. Les noies no s’ho podien creure. Això no podia ser veritat. Que estava passant? Van decidir no anar a visitar la piràmide i que anirien al mercat de la plaça del temple a xafardejar i comprar algun record per als de casa. La plaça del temple es on tots els comerciants d’Egipte es reuneixen per vendre les seves creacions, coses robades o antigues, llibres i robes típiques d’allà. El mercat es troba dos carrers més avall de l’hotel, prop de l’estació d’autobusos que va cap a l’aeroport. La plaça es gran. Sense pavimentar, la sorra del desert fa de lloses. A vegades es molesta, però quan portes moltes hores caminant s’agraeix que el terra sigui tou. Al mig d’aquesta es lleva una escultura de Cleopatra mig dona mig lleó. Es impressionant. Està esculpida en una sola pedra de granit i diu en un retaule que va ser feta per un esclau condemnat a mort per robatori. Les pi van passejar, mirar i mirar. Ara unes robes, ara unes escultures petites de Cleopatra, uns gaiatos en forma de serp... tot tipus de coses per als turistes i per a elles també, perquè la Núria va comprar un mocador de seda negre amb un jeroglífics de color or, que deia el venedor que posava pau. La Laura ja tornava a fer de les seves. Va provar de desxifrar un petit manuscrit que hi havia en una botiga i els amos s’ho van prendre malament.
- Marxem Laura que encara s’emprenyaran. Digué l’Eva.
I així ho van fer, però la Laura abans de marxar, va agafar una petita pedra de color negre brillant que posava que donava salut, i que era única al món, i deixa els diners justos del que valia al damunt del mostrador. A la Clara li va fer gràcia un llibre molt vell que explicava com s’havia fet la piràmide d’Osiris, tots els racons que tenia i els amagatalls que hi havien. El marxant de llibres va dir-li que aquest es autèntic i que si mai va a la piràmide d’Osiris que el portés, que així podria comprovar tot el que li està dient. Per una banda de la plaça, la que queda just al darrera de l’escultura de Cleopatra, van aparèixer set homes vestits de negres amb faldilles de seda i burques al cap, que només deixaven veure les cares d’aquells personatges. Devien ser guerrers, perquè portaven unes espases molt grans i corbades des de la part central. Muntaven a cavall. Eren cavalls grans amb mol de pel i unes llargues cues. De color marró fosc. No portaven sella, només un tros de tela de llana negre per protegir el cavall. La gent en veure’ls s’apartà i sobrí un camí que travessava la plaça de dalt a baix. Els guerrers van travessar-la molt ràpidament i després van desaparèixer en la llunyania. La gent de la plaça va continuar com si no hagués passat res. Les noies van decidir anar a dinar a un restaurant que estava a prop de l’hotel. Mentre esperaven el menjar, la Clara llegia el seu llibre nou però vell. Se la veia molt il·lusionada i en prenia tota la seva atenció. Mentre dinaven la Mireia va dir que perquè no anaven a veure la piràmide, que era la ultima que quedava i que no podia ser que marxessin d’allà sense veure-la. La Núria la va contradir una mica dient que era una cosa molt perillosa i que no sabien que estava passant i que no es podien arriscar que en dos dies tenien que agafar l’avió cap a Barcelona. Però la Blanca i la Laura aviat van defensar la Mireia i ja es feien il·lusions d’anar-hi. A la Clara també li feia molta gràcia veure la piràmide, ni que sigui des dels afores. La resta del grup va acabar de convèncer a la Núria i després de dinar cap a la piràmide que hi falta gent. En aquell moment però, un dels cambrers que les havia estat escoltant es dirigí cap a elles i amb un mig castellà mig anglès, els digué que millor que no anessin, que l’esperit d’Osiris havia tornat del regne dels morts per recuperar la seva Cleopatra. Que per això s’enfonsaven les piràmides, perquè Osiris estava molt enfadat i fins que no trobi el cor de la seva estimada no descansarà en pau. Les 9 pi no van voler fer cas. Aquells enfonsaments deurien ser cosa del terreny. Com podien aguantar-se edificacions en la sorra pensaven. Però la Clara no ho tenia molt clar. En el llibre que s’havia comprat posava que les piràmides s’enfonsaven dins la sorra tres vegades la part superior. Es a dir que només podien veure una quarta part de l’autentica grandària de la piràmide, i que per això no es podien ensorrar per si soles. Tot i aquestes reflexions, la Clara tenia moltes ganes d’anar-hi. Van agafar un autobús cap allà. Era de la mateixa línia regular que el de l’aeroport, però si el d’abans estava fet pols, aquest encara més. No hi havia gaire gens dins. Totes estaven assegudes. L’Eva i la Marina miraven per la finestra deixant corre la seva imaginació. La Clara llegia el seu llibre. Les altres xerraven. Al cap d’una hora de camí es va sentir un soroll molt gran i l’autobús va començar a anar de cantó. El conductor va parar-lo com va poder i va fer baixar a tothom. Havien rebentat una roda. Estaven a deu minuts de les piràmides i l’autobús de reforç no arribaria fins un parell d’hores més tard. Varen decidir anar caminant. El camí era fàcil perquè només tenien que seguir la carretera. Tres turistes més i dos egipcis van fer el mateix. Només eren deu minuts però que es feien eterns. La descomunal piràmide que es veia allà tan a prop els donava forces. No van trigar deu minuts en arribar. Va ser al cap de vint que començaven a veure l’entrada, i al cap de deu minuts més es van plantar a la mateixa entrada. No hi havia ningú. Les portes eren obertes però ni rastre de la gent. Els dos egipcis que anaven amb elles s’havien desviat cap a un jaciment arqueològic que hi havia una mica més amunt. Els altres turistes estaven fent la volta a la piràmide per veure-la del darrera. I la Laura com sempre ja tornava a fer el que no havia de fer. Va cridar entrem! I es ficà cap a dins corrents, sense preocupar-se de res, només de riure una estona. L’Eli, la Mireia, la Blanca i la Marina tampoc s’ho van pensar. La Carol i la Clara van acabar de convèncer a l’Eva i la Núria. Dins no hi havia gaire llum. Tan sols unes torxes que cremaven tela impregnada d’alcohol de cremar. Dins, en un petit cartell informatiu, deia en molts idiomes que es seguís l’itinerari indicat i que si us plau sobretot no travessin les cordes de seguretat que es podrien perdre. La Clara anava mirant el seu llibre. La Laura feia el boig. L’Eva tenia una mica de por. Les demés s’ho miraven amb molt d’interès.
- El llibre es autèntic! Exclamà la Clara.
- Més val que ho sigui amb el preu que has pagat. Digué la Marina.
La Clara estava molt contenta amb aquell llibre que s’havia comprat. Podia veure el que hi havia al darrera de les parets sense veure-hi. En tot moment seguia el recorregut que feien amb el llibre. Però va veure una cosa que no li quadrava.
- Aquí hauria d’haver una porta. Li digué a la Blanca.
- Doncs es evident que el llibre està equivocat, perquè la vista no enganya. Li contestà ella.
La Laura que també va sentir el que deia la Clara, travessà la corda i es posà a buscar un pom o una pedra que sortís més que les altres.
- Va busquem que segur que deu haver una clau o alguna cosa per poder obrir aquesta porta misteriosa.
- Em sembla que veus moltes pel·lícules tu. Li digué la Núria.
Les altres noies però, ja havien travessat la corda i estaven buscant amb la Laura. La Núria no va voler fer-ho. De cop i volta la Mireia cridà.
- Aquí! Aquí! Veniu que segur que es això!
Totes van anar cap allà i van veure una pedra amb forma de cavall-gos com la que tenien aquells nens del restaurant. La Mireia girà cap a l’esquerra la pedra i una de les parets del passadís s’aixecà cap amunt, al mateix moment que totes les torxes de la sala s’apagaven i al minut contat s’encenien de nou. L’Eva tenia molta por. La Núria no s’ho creia. La Clara flipava i contestà a la Blanca.
- Veus com si que es autèntic el llibre!
Aquella porta donava a la sala de sacrificis i ofrenes d’Osiris. Aquell espai tenia molta llum. Vint quinqués mal contats cremaven oli a les parets. Algú tenia que haver entrat abans aquí es deien. No pot ser que l’oli cremi tants anys. Al mig de l’habitació hi havia una petita urna amb cendres dintre i moltes inscripcions egípcies. L’Eva cada cop tenia més por. La Clara cada cop estava més contenta del seu llibre. Totes les parets tenien jeroglífics i al davant d’aquestes urnes d’incineració. Decidiren marxar de l’habitació i continuar pel camí marcat cap a la sortida. La Laura, tardà una mica més en sortir però aviat va ser amb les demés. Les llums de les galeries cada cop cremaven menys. S’haurien de donar pressa si no volien quedar-se sense llum. Però en aquell mateix instant, totes les torxes de les galeries es van apagar. Tot era a les fosques. Les 9 pi només podien cridar i agafar-se entre elles. L’Eva ja no era l’Eva. Tenia tanta por que no podia parlar, moure’s. L’Eli l’agafava molt fort. Amb ella, la Núria feia el mateix. Ostres si jo hagués estat allà m’hagués mort del espant. Totes tenien por, però no podien moure’s per sortir. Per una extrem de la galeria, una llum blava mig apagada s’alçava un metre del terra. Les noies van començar a sentir gent cantar en un idioma estrany i en veu molt baixa. Un aire fred les envoltava. Les veus cada cop eren més fortes. Cada cop les tenien més a prop, fins que era a les mateixes orelles que les sentien. Com si t’estiguessin xiuxiuejant a l’orella. L’Eva es va desmaiar. Totes es van asseure aterrades. Aquella llum blava mig apagada es transformà en un fum blau grisós que s’apropava a elles i volava per damunt dels ses caps. Les pi no podien parlar. S’abraçaven entre totes com si d’una sola persona es tractessin. El fum es parà al davant mateix de la Clara. Ella va poder veure un ombra de persona desgastada pel pas dels temps, com si estigués cremada. La cara de fum mirà cap al llibre i és fongué en els seus interiors. Després tornà a sortir i mirà de nou els ulls de la Clara, que els tenia oberts com dues taronges, grossos d’espant i terror. El fum ara es ficà dins del cos de la Clara. Va entrar pel nas i al cap d’una estona en tornà a sortir. Mentre sortia deia paraules en egipci. La passió per l’arquitectura de la Clara les havia portat fins aquí. Aquell llibre dels plànols i les construccions de la piràmide l’havien triat a ella, i no ella el llibre. L’esperit d’aquella persona es dirigí cap a les demés. Va mirar-les a totes i totes el miraven. Totes menys l’Eva, que jeia desmaiada als braços de l’Eli i la Núria. Aquella ombra o fum o el que fos es dirigí cap a la Laura. La mirà fixament de dalt a baix. Li clava els ulls buits de tendresa, a la seva mirada. Una mirada de noia terroritzada. El fum s’inclinà endavant i entrà dins la Laura pels mateixos ulls. Aquesta els tancà de cop i començà a elevar-se suaument. La resta de les 9 pi no podia parla. No la podien agafar ni moure’s. L’Eva seguia desmaiada. Les llums per on passava la Laura i l’esperit de fum s’anaven encenen. Al fons de la galeria, una petita urna d’incineració de color carbó, s’alçava com la Laura. La noia i el recipient es van trobar al mig de la galeria. Les veus que abans sonaven ara ho feien amb més força. El xiuxiueig que abans sentien a les orelles ara eren crits. Totes les noies menys la Laura i l’Eva van tancar els ulls amb força i van tapar-se les orelles. L’Eva no sentia res, era com si no hi fos. En aquell moment l’esperit de dins de la laura, obligà a aquesta a treure’s de la butxaca aquella pedra de color negre brillant, que havia comprat, i ha dipositar-la dins de l’urna d’incineració. El recipient tornà cap al seu lloc i totes les llums es van apagar de nou. La Laura va caure a terra d’esquena i es quedà allí tota adolorida. Tot s’havia acabat. Les veus, el fum i la por. Aquella pedra era el cor de Cleopatra. Les noies van aixecar-se, però l’Eva seguia desmaiada. La Laura tota adolorida es preocupà per les demés i cridà.
- Eh! Tros d’alè desbravat! I a mi qui em paga la pedra? Que m’ha costat molts quartos saps?!
La resta de les noies no s’ho podia creure. Que s’ha tornat boja aquesta? Es deien. I de cop i volta el fum que tan terroritzades tenia les 9 pi, aparegué un altre cop. Les llums van tornar a apagar-se i el xiuxiueig a les orelles va tornar a escoltar-se. L’esperit de fum es fixà en la Laura i tornà a mirar-la als ulls. Les 9 pi tornaven a estar mortes de por. Llavors, el fum es dirigí cap a l’Eva i entra dins deia per la boca i en tornà a sortir pel nas. Aquest tornà cap als ulls de la Laura i després d’uns segons va tornar a desaparèixer. Les llums es van tornar a encendre i la veus van callar. La Marina sortí corrents cap a la Laura i sense preguntar com estava, li va etzibar un calbot al clatell i li digué:
- Té perquè aprenguis a tenir la boca tancada! Beneita!
Totes les noies van posar-se de peu i de cop, la veu de l’Eva alegrà el petit temor que encara els quedava dins. Aquesta no sabia ben bé que havia passat, només tenia ganes de sortir d’aquella piràmide i anar cap a l’hotel. I així ho van fer. Van seguir el camí marcat amb les cordes i no van gosar de tocar res de res. En sortir, van trobar-se l’autobús de reforç que les esperava. Van anar cap allà i van pujar. L’autobús no era de la mateixa línia regular que els altres dos, aquest semblava més nou. La Clara i la Laura van voler seure al darrera de tot, mentre que les altres seien més al davant. Quan es van posar en camí les dues van mirar cap a la piràmide, i la Clara li dedicà un somriure mentre que la Laura li va fer una clucada d’ull.
La resta de dies de les vacances van ser més normals. La Laura sempre feia de les seves però aquest cop, l’Eli també s’hi apuntava. L’Eva no recordava gaires coses del que havia passat, i tampoc es delectava per saber-les. La Mireia, la Carol, la Marina i la Blanca es van passar els dies anant amunt i avall passejant per aquí i per allà. La Núria volia descansar més i la Clara només tenia ulls per al seu llibre d’arquitectura antiga. Aviat va arribar el dia de marxar. L’avió de la companyia Via Egipto ja les esperava. A Barcelona eren els familiars de les 9 pi qui esperaven. En arribar a casa totes van explicar l’historia de la piràmide, però ningú s’ho podia creure. Però era cert, i elles sempre sabran el que va passar. A mi m’ho va explicar la Clara l’altre dia mentre passejàvem l’indi, el seu gos. Jo la crec. La manera que tenia d’explicar-la, el sentiment i l’emoció que hi posava... havia de ser certa per força. També em va dir que algun dia m’ensenyaria el llibre d’arquitectura antiga que va comprar. Les 9 pi ja són a casa. Aviat vindran més vacances i podran tornar a anar de viatge. Tan de bo en aquest hi pugui anar jo també.


Albert R.