Un Bon dia ( escrit per: Marmoting)

Per fi a casa. Com cada divendres he anat a la biblioteca del poble, no és molt gran com era d’esperar en un poble tan petit, però jo ja m’hi conformo; els llibres son la meva passió devoro cada una de les pàgines amb deliri, com un boig desesperat per creuar els murs de la imaginació i poder conèixer, saber, experimentar... Retrobar-me a mi mateixa entre lletres i mes lletres.
He llegit i rellegit els lloms de tots els llibres allí recopilats, intentant trobar una nova entrega, al final he acceptat la meva derrota i m’he dirigit cap a la sortida amb les mans buides.
Just situada al carrer, m’ha agafat de ple un xàfec primaveral. He començat a córrer com intentant evitar les gotes de la pluja que mostrava ja tota la seva esplendor furiosament. He creuat el parc per trobar-me finalment amb el caminet que condueix cap a la meva humil caseta de fusta, inevitablement he trepitjat tots els bassals d’aigua i he acabat coberta de fang. Però ara ja estic a casa, amb la llar de foc encesa i la roba tota xopa assecant-se; ja m’he preparat el te menta, amb dos terrossos de sucre, com sempre.
M’assec al costat de la finestra on les gotes de pluja, repiquen amb insistència, com si volguessin entrar i compartir amb mi aquell petit però dolç i intens moment de relax i de felicitat.
Oloro la fresca menta i miro per la finestra aquell paisatge ple de sentiments mentre faig petits glops per no escaldar-me la llengua. Ja és tarda nit, observo la posta de sol com tenyeix els núvols, les petites cases als peus dels turons i la vegetació d’aquell taronja groguenc celestial que a mi tant m’agrada i em posa tan melancòlica. De cop m’envaeix una onada de records, que em transporten a anys enrere en aquell dia inoblidable d’un color com el que avui m’inspira, una historia per recordar:En aquella època jo deuria tenir prop de vuit anys. En el poble vivia un home ja gran molt preuat per tothom: El Sr. Agustí.
Uns gestos amables, un humil somriure; el Sr. Agustí se’t ficava a la butxaca amb una veritable facilitat i senzillesa, com una dança improvisada però ben coordinada, pels altres desconeguda.
S’havia construït una casa en un solar prop del riu; una casa poc ambiciosa, xo acollidora, amb les parets de color mandarina, les teules roges i les finestres àmplies i rodones. El jardí estava partir per un caminet de rajoles grogues que et conduïen de la porta d’entrada, fins a la principal de la casa. La gespa, verda durant tot l’any, cobria el petit pati com una catifa uniforme, sols una ombra canviava la tonalitat d’aquella catifa, l’ombra d’una morera, d’un tronc llarg i robust i d’un fullatge espès, amb una tauleta i unes cadires al seu peu, on podies seure a llegir tranquil·lament, prendre’t un te gaudint de la natura o simplement compartir unes rialles. La casa d’aquell vellet simpàtic era el racó amb mes vida de tot el poble. La canalla en sortir de l’escola anaven corrents a buscar el berenar i poder anar a donar gresca al Sr. Agustí; allí corrien lliurement i tots eren feliços. Cada dia, per allí pasaven uns quants vilatans desenganyats de la vida buscant un bri de llum, un consol. Li explicaven les seves penes entre plors i gemecs; eren ànimes solitàries amb por de mirar el seu interior i no veure res, sols un buit incessant. Esperaven ser escoltats i compresos, aquest consol el trobaven en el Sr. Agustí, ell no els replicava, ni els interrompia, ell sols escoltava amb atenció i finalitzada la historia els apropava un mocador mostrant-los el seu somriure més simpàtic. La gent es trobava bé; de fet, el Sr. Agustí no havia nascut al poble, feia només uns deu anys que s’hi havia instal·lat, ningú sabia dels seus orígens, però no els importava, el que comptava era que es trobés entre nosaltres.
Un bon dia, el poble es va tenyir de dol, va passar l’inevitable, lo que provoca el desgasta-me’n, el pas del temps: la mort. Tot sabíem que tard o d’hora passaria, a més el Sr. Agustí ja era molt vell, però aquest fet no va evitar que ploréssim la seva mort ni que sentíssim una gran pèrdua.
Les rialles dels infants van deixar de ser la melodia diària, el cel ja no era seré, s’havia omplert de núvols que també ploraven deixant anar una forta i insistent pluja. Tot el poble reunit al funeral desprenien una tristesa comunitària; tots el trobaríem a faltar, poc temps havia estat entre nosaltres, però la petjada havia sigut profunda.
De cop es van adonar que el difunt Sr. Agustí tenia la boca oberta un dels joves s’hi va acostar per tancar-li, quan es va enretirar amb cara d’espant: El Sr. Agustí no tenia llengua.
Ara ja està parant de ploure i el sol gairebé no hi és, la menta se m’ha refredat i l’he la bec d’un glop després de remenar el sucre que s’havia quedat al cul del got.
Recordar aquesta història m’ha entristit. Ningú va saber mai quan el Sr. Agustí havia perdut la llengua, el que sí van haver d’assentir avergonyits, que mai s’havien aturat a escoltar-lo fins a tal punt que ni sabien que no podia parlar.