Monik



Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Així molt bé amb la cama dreta ara.Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Hauries d’estirar una mica més aquesta cama Monik. Ha veure torna-ho a provar. Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Ara molt millor, però hauries de treballar més amb aquesta cama, t’afluixa una mica l’estil. L’esquerra en canvi es perfecte. Vinga, ara provarem els girs amb salt de pi. Primer cap a la dreta. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop! Molt be Monik, ara cap a l’esquerra. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop.

La Monik, es una noia de quinze anys, primeta i alta, amb un cabell del color de fusta de roure. Llarg i bonic. Sempre ben atès per les mans de la seva mare. Te els ulls negres com el mateix carbó, atents i desperts per aprendre noves coses, i un somriure feliç als llavis que la fa ser molt més bonica. Un somriure que tant sols ens deixa veure una petita renglereta de perles blanques, i situada en la part superior de la boca. De pell fina i color canyella, molt ben conjuntada amb el color dels cabells.
La Monik es de França, d’un petit poble de muntanya anomenat Sainte-Léocadie, a tocar amb la frontera Espanyola, prop del Ripollès. Situat a la ribera nord del riu de la Verneda, bastant ple els dies d’estiu i gairebé congelat a l’hivern. La Monik no hi viu amb els seus pares. Des de fa dos anys, ella s’està amb uns oncles seus a París. Els seus pares ho decidiren així, perquè la seva filla pogués estudiar ballet en una de les millors escoles de món. The world of the dance. El món de la dansa. Així es com es diu l’escola, fundada el 1882 per Madame Boudier, possiblement la millor de les ballarines que a existit mai, juntament amb Johane Meredict, una mica mes actual es clar. A la Monik li agrada molt ballar, saltar, sentir-se lliure i tenir la sensació de poder volar. Ser un ocell més que per uns instants vola sense destí, deixant-se portar pel vent i el so de la
música. Preferiblement Shubert o alguna de les mes velles cançons de Mozart o Strauss. De ven petita que balla, de ven petita que salta, i els seus pares van decidir que si als tretze anys encara seguia igual, la portarien a la millor escola de ballet. I així va seguir, i així ho van fer. Monik ja te quinze anys, i la seva carrera no ha fet més que començar, qui sap, potser es una petita Madame Boudier o una Johane Meredict, el que es segur, es que el temps ens ho dirà.

Però en aquest món no tot son alegries. També hi han moltes enveges i rancors. A l’escola, hi ha una noia de la part nord de França, la Celine Chest, que no pot suportar veure la Monik. No pot veure com balla, com gira i fa el salt de pi. - La Monik no pot ser millor que jo, es pobre i jo de casa bona -, pensava. - Els meus pares son de classe burgesa i els seus, ves a saber que son els seus pares!- No parava de repetir-se. Però a la Monik li era igual el que penses la Celine. Ella només volia ballar i sentir-se ocell de nou, deixar que el vent se l’emportes, juntament amb les notes de la música que sonaven, Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. No volia ser la millor, no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Només volia ballar.
Una nit, en una sortida que l’escola va fer a l’antic teatre grec Atheneu de França, per veure l’obra Dance of stars que feia una companyia de ballet anglesa. La Celine, que seia just al darrera de la Monik, va treure’s de la butxaca una petita bossa de cuir negre, amb un cordó trenat de fil d’espart, tenyit de blau marí i que feia de tanca. La va obrir i diposità una pols blanquinosa que contenia, damunt de la seva ma esquerra. Llavors, cridà la Monik, i quan aquesta es va girar, li bufà tota la pols a la cara. La petita noia de Sainte-Léocadie, la petita ballarina del sud de França va desaparèixer. En el lloc on seia, només trobaren una baldufa. Una baldufa de fusta de roure, ben polida i pintada de color vermell a la part superior del cos, i un cinturó color verd fluix al centre del mateix. Amb un peu d’acer brillant i molt punxegut per facilitar l’equilibri i el gir.
Ningú s’ho podia creure. La Monik havia desaparegut, i en el seu lloc, una baldufa de fusta de roure, com el color dels seus cabells. Mentrestant, en una cantonada del teatre, prop de les escales que baixen a la platea, la Celine pensava - Volies ballar. Ara sempre ballaràs. Però no passaràs per davant meu perquè jo soc la millor. Jo si que vull ser Madame Boudier o Johane Meredict. Tu només volies ballar com una baldufa i com una baldufa t’has quedat.-

Sempre havia pensat que una baldufa, era simplement això, una baldufa. Però de vegades et poses a pensar i trobes mes sentits a les coses. Perquè no pot ser que la Monik s’hagués convertit en baldufa? Perquè no pot ser que aquell grup de pedres que hi ha davant de l’escola sigui un grup de gegants? Perquè no pot ser que surtin papallones del barret de la Laura, la petita bruixa? Suposo que entre la realitat i la ficció només hi ha un pas, la imaginació, que ens ha de servir per veure les coses amb els ulls d’un nen, sempre preparats per canviar el sentit de les coses i fer-les mes divertides.
La Monik, no sabia que havia passat. Es trobava estranya. Aquell no era el seu cos. Només recordava que abans ballava i podia volar mentre sentia la música de Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. Ara tenia la mateixa sensació de volar, però no ballava, només girava, cap a l’esquerra, que era el seu cantó bo, com li passava amb la cama quan era una persona. Mica en mica i temps rera temps, es va anar acostumant al seu nou cos, no parava mai de girar i fins i tot havia après a saltar. Pensava que una baldufa no pot estar mai parada, perquè en perd la seva màgia i el seu encant. Ella no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Ella no volia ser la millor. Ella només volia ballar. Es bonic saber fer ballar una baldufa. Però es mes bonic aprendre a ballar amb ella.



Albert R.

Laura, la petita bruixa


No fa gaire temps, en un poble anomenat Molins de Rei, hi vivia una noieta que rebia per nom Laura. Tenia vuit anys quan la vaig conèixer, no era gaire alta i duia un cabell llarg, molt llarg i de color del carbó. La cara rodoneta i un xic inflada, amb un to de lluentor que en deixava sortir la vitalitat fresca d’una joveneta. Amb uns ulls grossos i de color blau intens. Recordo, que la seva joguina preferida era un barret de bruixa que li havia regalat el seu pare encara no feia dos Nadals. Aquell barret era molt especial. Aquell barret radiava màgia pels seus brodats. Era d’un color lila fosc i de tela de ninot de peluix, amb una estrella i una mitja lluna brodats a la part del davant. Brodats amb un fil color platejat i unes puntades tant ben fetes que ni la millor de les àvies les hauria pogut fer. De ben segur que aquell fil, aquell fil color platejat que ens guiava per un firmament d’imaginació, i unes puntades de mestre de mestres, eren la força de la màgia que guardava aquell barret.
A la Laura li agradava molt el barret de bruixa, però només se’l posava una estona abans d’anar a dormir, perquè per a ella era tant especial que no volia que es fes malbé fent-lo servir a totes hores. “Laura, la petita bruixa”, així li deia tothom, però sobretot el pare. Ell l’estimava molt la seva filla, era la força que feia bategar el seu cor, i no tenia res més al cap que les ulls de la seva filla, aquells ulls grossos de color blau intens.
Cada nit, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava un conte, car que, gairebé sempre era el mateix; “La Ventafocs” si, la Ventafocs, li agradava tant aquest conte que ja no podia dormir sense ell. Tenia tanta imaginació com ella, o potser era a l’inrevés? Bé, tant se val, perquè tampoc podrem preguntar-li a la Ventafocs.
Aquell dia però, va començar malament. La nit abans el pare no va poder explicar-li el conte a la seva filla. No havia tingut bon dia, i ara tenia mal de cap. L’endemà al matí, el pare es va adormir i va fer tard a la feina. Ell tenia una botiga de joguines al centre comercial de l’Illa Diagonal, a Barcelona. No era molt gran, però s’hi podien trobar coses molt divertides. Aquell dia que havia començat malament, també va acabar malament. El cotxe del pare de la Laura va relliscar en un revolt prop del estudis de televisió de Catalunya, i ell en va perdre la vida. Diuen que la mort no s’espera, i quan et toca a tu...
Al migdia es va presentar un policia a casa, i va parlar amb la mare molta estona. Havia vingut per informar-los de la mort del pare. La mare es posà a plorar. I la seva filla en veure-la també es posà a plorar. Al cap d’uns moments però, la petita bruixa preguntà que passava, i al no rebre resposta per part de la seva mare, un impuls la va fer sortir corrents cap a la seva habitació. Va agafar el seu barret de bruixa amb l’estrella i la mitja lluna brodats a la part del davant, i marxà de casa amb les llàgrimes caient pel voltant de les galtes. No va parar de córrer durant gairebé deu minuts; va pujar per la Plaça de la creu, va baixar pel carrer Major fins a l’ajuntament, allà trencà a la dreta, i una casa vella la feu aturar. Era una casa abandonada, d’aquestes de caire antic, amb un jardí ple de flors seques per un sol massa auster, i males herbes fent presència a tort i ha dret. Can Ametller en deien de la casa. Es veu que temps enrere, el seu amo tenia uns camps d’ametllers a les afores del poble i en morir ell, posaren aquest nom a la casa.
La porta era tancada, però ella es va fer dins entrant per una finestra que tenia el vidre trencat. Un cop dins només va veure pols i més pols barrejada amb els mobles vells i algun quadre dels propietaris malpenjat a la paret. Ella, va seure al terra just al mig de la sala d’estar, i tornà a plorar de nou, aquest cop però, amb el barret de bruixa a la falda i agafat ben fort per les seves mans. Així podia sentir el record del seu pare prop d’ella. No va fer falta que la seva mare li digués que el pare havia mort, perquè, quan t’estimes molt una persona pots saber com estar sense veure-la.
De cop i volta, l’estrella i la mitja lluna que hi havia brodats al barret de bruixa, es van posar a brillar i brillar i brillar cada cop més i més. Fins que la petita bruixa, un xic espantada, va deixar el barret a terra i s’apartà uns metres. En aquell moment i tot de sobte, van començar a sortir papallones del barret. Tot eren papallones i més papallones, i totes de colors i formes diferents. N’hi havia de vermelles, de taronges, de grogues, de verdes, verdes i blaves, i blaves i verdes, de liles i de vermelles, de petites i de grans, i de grans i petites. Papallones. Tot eren papallones. Es va omplir la casa de papallones. La gent que passava per davant de la casa es paraven i contemplaven bocabadats. Ningú s’ho podia creure i les veus van començar a córrer i córrer, i en uns moments, tot el voltant de la casa era ple de curiosos i espavilats entesos que no dubtaven en posar resposta a aquell fet. Però ningú va atrevir-se a entrar.
La mare de la Laura, que ja feia estona que la buscava, també va voler anar-hi, no fos pas que la seva filla estigués allí.
Mentrestant, a dins la casa, la petita noieta no entenia res. Tenia una mica de por, però no volia fugir. Tot de sobte, sense temps a esvair les papallones, començà a sortir una figura del barret de bruixa. Si, era el seu pare, que la mirà intensament als ulls. Llavors, aquella por que abans sentia, es transformà en alegrança. El seu pare, sense dir res, feu u somriure amb els llavis, i en un instant tot va desaparèixer, ell, la brillantor i les papallones. La gent que restava immòbil fora de la casa, es va quedar de pedra en veure que tot desapareixia, però, es van quedar glaçats en veure que, Laura, la petita bruixa, sortia de la casa. La seva mare anà cap ella i l’abraçà molt fort. Després, sense ni tan sols fer una pregunta, marxaren cap a casa, ella, la mare i el barret de bruixa.
La gent de Molins de Rei, van voler que aquell misteri perdurés per sempre més al poble i que mai fos oblidat. També van acordar canviar el nom de la casa i que Laura, la petita bruixa, escolliria el nom. Ella, amb un somriure als llavis i el barret de bruixa posat al cap, els digué:

La casa de les papallones.



Albert R.

Les aventures de la Marta, en Xarel-lo, en Macabeu i la Parellada


Junts de nou per primer cop:


- Pensa sobretot en fer els anàlisis de la tina 23, té molts aromes a reducció i no vull que tinguem problemes. Fes-me el sulfurós lliure i el total, i si cal corregeix-lo, no vull que el vi estigui gaire temps baix de sulfurós. El Riesling aquest any està donant molts problemes, però sense ell no podríem fer el Waltraud. Aquesta criança sobre lies fines ens esta portant pel camí de l’amargura.
La Marta treballa per la prestigiosa bodega Torres. Deu fer dos anys que hi treballa i es encarregada del control de qualitat. Allí s’encarrega de que totes les fermentacions i els futurs vins siguin correctes, que no hi hagi alteracions, i si cal, intentar evitar-les o corregir-les. La seva feina li agrada molt, podríem dir que porta el món del vi dins seu, de fet, es filla de Vilafranca del Penedès, terra de vins. De grans negres, però petits blancs, degut a la globalització del cava en aquestes terres en detriment del vi, fins fa poc, estendard de la D.O. Penedès. La Marta es una noia senzilla, molt bona persona i amiga dels seus amics. Te uns ulls blaus preciosos, blau cel millor dit, cel de mitja tarda d’hivern, quan el sol calenta les nostres cares quan fa un xic de fred i bufa el vent. Uns ulls acompanyats d’una mirada tendre que s’amaga rera la complicitat d’una noia, que saps que sempre estarà al teu costat quan la necessites. Una noia de cara un xic espigada i protegida per una cabell no molt llarg, sovint recollit en una cua. La Marta es una noia primeta però forta com un roure, d’esperit viu però un xic tímida. Potser es això que la fa ser tan especial.
Aquesta tarda la Marta te molta feina. Ella només treballa pel matí però el Sr. Miquel li ha demanat de quedar-se per la tarda per tal d’avançar els anàlisis de les tines amb més problemes. Especialment la tina 23. Es passà tota la tarda al laboratori comprovant sulfurosos i acideses, i una li cridà lleument l’atenció. Era l’acidesa de la tina 23. va tornar a comprovar l’acidesa i aquesta seguia igual. Tenia una acidesa molt baixa i va decidir contrastar-la amb el PH. Aquest, hauria d’estar al contrari de l’acidesa com a norma general, i si, estava correctament així. Però no podia ser que un vi blanc tingues un PH tan alt, de 4,1. i va creure oportú agafar noves mostres de la tina 23 per repetir tots els anàlisis. La tina 23 es d’acer inoxidable, està situada a la part dreta de la sala de fermentació i criança en dipòsit, una sala gran amb més de 100 dipòsits d’acer inoxidable, tots d’entre 25.000 i 30.000 litres, tret de 4 dipòsits que eren de 300.000 litres, especialment fets per als coupatges del cava i dels vins. La tina 23 te una aixeta per treure les mostres a l’alçada de mig dipòsit, però com que el Sr. Miquel li havia dit que feia olor a reducció, decidí treure la mostra per una de les aixetes de la part de baix, així podria comprovar com estava realment, i no li caldria l’utilització de l’escala per a poder arribar. La Marta portava un vas de precipitats de 500ml per evitar que li caigués vi a fora en obrir l’aixeta, i tenir que netejar després el terra. Mentre es disposava a treure la mostra, va sentir un soroll sota de la tina que l’espantà una mica. Era com si algú hagués obert una porta i les seves frontisses haguessin cridat. Però es va treure aquesta idea del cap i continuà amb la seva feina. De cop, un fort cop la tornà destorbar i espantada s’abocà tot el vi del vas de precipitats al damunt, deixant la bata blanca amb rastres de vi negre que duia, xopa de vi blanc. Aquest cop el soroll si que era d’una porta, d’una porta que es tancava sota de la tina , aquest cop n’estava segura. Però la por se li apoderava del cos. Restava immòbil davant de la tina sense gosar de mirar al terra. De cop unes veus la feren atemoritzar. Venien de sota la tina. Eren tres veus diferents de persones petites, o petites persones. La noia no podia córrer, estava paralitzada, com si no corrés sang per les seves venes, no podia veure, només sentir. Només podia sentir les veus d’aquelles criatures o persones o el que fossin. Sense evitar-ho, la Marta deixà caure el vas de precipitats, que abans havia estat apunt de fer-ho, al terra. De cop, les veus van callar. - Shhhhht, shhhhht -. Se sentia. Després va ser la misteriosa porta que va tornar a sentir-se. S’obria de nou. - Marxem, marxem -. Deien les veus. La Marta no s’ho podia creure. No podia moure’s, només respirar.
- Xarel-lo va!!!! Sempre t’has de fer pregar tu?! -. Cridaren des de sota la tina.
- No veus que ens descobriran? -. Reclamà una altra.
- Ja vaig!, ja vaig! Deixeu-me veure qui es almenys -. Digué la tercera.
- Sempre igual Xarel-lo! No se que farem amb tu! -. Repetí una de les veus.
- Tranquils, tranquils, es la Marta, no passa res -. Afegí la veu que semblava més rebel.
Les tres criatures que hi havia sota la tina es disposaren a sortir. A poc a poc, que no volien que la Marta acabés per sortir corrents de la por. Ells eren tres nans, dos nois i una noia. Es deien Macabeu, Xarel-lo i Parellada.
- Marta, Marta, Maaaaaartaaaaaaaaa!!! -. Cridà en Xarel-lo.
- Si es que ets el que no hi ha!!! Que vols que s’espanti? -. Digué en Macabeu donant un calbot a en Xarel-lo.
La Marta s’anava recuperant mica en mica. S’assentà i s’aclarí un xic els ulls amb les mans. No es podia creure el que estava veient. Tres nans davant seu estaven parlant amb ella. Tots tres duien uns pantalons blau fosc amb una franja verda i groga a baix de tot dels camals, unes butxaques als laterals, i lligats amb un cinturó color verd i la franja groga travessant-lo. Del cinturó en penjava una petita bossa de cuir marró lligada amb un cordill d’espart groc pàl·lid. El jersei que duien era de color morat, curt de mànigues i amb els mateixos colors que el cinturó i els camals en una franja als punys i al coll. Al pit, un petit escut mostrava un carràs de raïm coronat per un barret blau amb una cinta a la base dels colors d’escrits abans, verd i groc, i una torre darrera d’aquests.
- Hola Marta -. Digué la Parellada.
- Ho... hola -. Contestà com pogué la Marta. - Qui sou? -. Afegí.
- Jo em dic Parellada, aquest xicotet tan alt és en Macabeu i aquell que només fa que fer tonteries és en Xarel-lo -.
En Macabeu es un nan bastant alt, sense arribar a l’alçada d’un nen petit, però alt. Porta el cabell curt i de color de fusta vella. El seu tret més característic es el nas. Bastant gran si em de ser reals. Es un xicot amable i molt correcte, que es perd per l’ordre i la neteja. Diu que sense ells no pot haver bons vins. Sempre ha de fer les coses correctament, com estan descrites i pas per pas.
La Parellada és l’única noia del grup. De cabell un xic curt i color negre com el carbó, ulls blaus i cara blanca. Es la més baixa de tots però no s’allunya gaire d’en Xarel-lo. És molt bona noia si et portes be amb ella però si per el contrari et portes malament....corre.
En Xarel-lo....en Xarel-lo es el més esbojarrat del grup. Es un jove amb esperit de nen. Porta el cabell una mica llarg, color negre clar com els seus ulls. La seva manera de ser diu, quan abans facis la feina abans podràs fer el que vulguis. Però a la hora de la veritat es un noi senzill, juganer i que s’interessa per tu.
- Nosaltres ens encarreguem de les bodegues Torres. Procurem que tots els vins estiguin perfectes i investiguem noves tecnologies i coupatges -. Digué en Macabeu.
- També ens encarreguem que les vinyes de les terres de Torres siguin bones productores, però sobretot, que donin uns mostos plens de qualitat. Evitem malalties als ceps, pedrades, gelades, la temible fil·loxera i altres coses -. Apuntà en Xarel-lo.
- Però tot això no ho fan els pagesos, els elaboradors i els enòlegs? -. Preguntà la Marta.
- Més o menys -. Contestà la Parellada.
- Els pagesos, els elaboradors i els enòlegs en general, es mouen per uns interessos econòmics, en detriment de la qualitat, la terra, la cultura i el món del vi. Nosaltres fem que la paraula “mercat” no es distanciï del que realment volem vendre, que, no es res més que una part de nosaltres -. Continuà en Macabeu.
- Aquí a Torres tenim molta sort perquè el Sr. Miquel ens cuida molt be -. Tornà a dir la Parellada.
- El Sr. Torres ho sap?
- Si clar! Va ser ell que ens vingué a buscar personalment -. Afegí en Xarel-lo.
La Marta no podia creure’s el que passava, però els seus ulls no l’enganyaven. Tot allò se li feia un xic gran. No sabia on ficar-se, que fer ni que dir. Només podia callar. Fins que de cop preguntà:
- Com es que sabeu el meu nom?
- Jajajajaja -. Rigué en Xarel-lo.
- També sabem que treballa la Maria, en Joan, en Josep, l’Oriol...-. Afegí en Macabeu.
- Fa temps que volíem parlar amb tu Marta, volem fer moltes coses però clar, a nosaltres com vols que ens escolti algú? -. Va dir en Xarel-lo.
- Aquest vespre hem d’anar a una bodega que té Torres al Priorat, un dels seus vins està afectat per bacteris acètics i hem de posar remei, vols acompanyar-nos? -. Preguntà la Parellada.
La Marta es quedà una estona pensant però ràpidament assentí amb el cap. Era una oportunitat molt bona d’aprendre coses noves i no la podia deixar passar.
- Com voleu anar fins al Priorat? Jo no tinc cotxe -.
- Aviat sabràs un secret més noia, tu segueix-nos -. Va dir en Macabeu.
- Però espereu, jo he de enllestir les anàlisis de la tina 23.
- Tranquil·la xiqueta, tot era una petita juguesca perquè vinguessis fins aquí... aquest vi està perfectament be -. Va dir-li en Xarel-lo.
Arreglat aquest problema la Marta es disposà a seguir als tres nans i junts de nou per primer cop començaren una aventura. Els nans, s’esmunyiren cap a sota la tina de nou i es ficaren pel forat de la porta que abans havia fet passar una mala estona a la Marta. Ella els va seguir i rera seu deixà el cul de la tina 23 i una porta tancada cap a un món que abans es creia fantàstic i ara es creu irreal. Aquella porta donava a un passadís en forma de túnel on la única llum que hi havia era la d’uns fanals mal penjats a cada banda del passadís. Allí baix tot era diferent. Com si el temps no tingués pressa per córrer i la vida s’aturés per uns instants. Tots quatre caminaren una estona. La noia de tant en tant mirava enrera. Cap a la seva porta, la de la seva casa, però cada cop era més lluny. Tot i així, no tenia por. S’havia que estava be, que no li passaria res. Aquells nous amics tan especials eren bona gent i ella els volia fer costat. Després de caminar una bona estona es trobaren un encreuament de camins. Allí, a la part dreta del passadís, enclavat damunt d’un petit tronc de fusta, en un rètol de color groc pàl·lid i gastat pel temps auster, es llegia: “Priorat 254km”.
- Va que ja estem a prop!! -. Va cridar en Xarel-lo.
- A prop? Si encara falta un munt!!! -. Li reclamà la Marta.
- Jejejeje, tu camina i ja veuràs quan falta -. Li digué la Parellada.
Al cap d’uns minuts de caminar, per l’extrem oposat al seu, es veié la figura de dos nans més. Eren els germans Pansa Blanca i en Pansa Rosada. Ells vigilen la D.O. Alella.
- Xarel-lo, Macabeu. Parellada!! Que tal com anem? -. Digué un dels dos personatges nous.
- Molt be Pansa Blanca, ara ens dirigim cap al Priorat que un vi te signes de picat acètic -. Contestà la Parellada.
- Ostres Pansa Rosada t’has engreixat? -. Va preguntar en Xarel-lo.
- Jeje, be una mica si. Però aviat baixarem aquests quilos que s’acosta la verema -. Respongué en Pansa Rosada.
- I que, cap on aneu? -. Preguntà en Macabeu.
- Doncs ara anem cap a Alella, em anat a sopar a França amb en Pinot Noir i en Merlot -.
- En Pinot i en Merlot?!!!! Quan de temps sense veure’ls -. Va dir la Parellada.
- Si, segueixen igual d’afrancesats aquests dos. Però veig que no aneu sols vosaltres -. Va dir en Pansa Blanca.
- No! Ella es la Marta, treballa a Torres amb nosaltres i ara ens farà costat més sovint oi Marta? -. Es dirigí a la noia la Parellada.
- Si, es clar que si -. Contestà aquesta.
Tot seguit, cada grup va seguir el seu camí. Aviat van arribar a les portes del Priorat, allí la Marta no es podia creure que en menys de 20 minuts arribessin, era increïble. Per unes escales de ferro que hi havia a la part esquerra del passadís, una porta s’obria pas entre la foscor. En ella, un rètol indicava, “Grans Muralles”, que es la finca que te Torres al Priorat. Els quatre, van pujar per aquestes i al sortir la Marta, es donà un cop al cap amb el cul d’una tina.
- Ahhhhhh!!!!! Quin mal!! , em podríeu haver avisat no? -.
- Ostres es que com nosaltres estem acostumats....-. Digué en Macabeu.
Junts continuaren el camí cap a la tina 54 que era la que estava malament. Aquestes tines eren diferents a les de la bodega del Penedès. Aquestes eren de fusta. Eren unes tines velles de mes de 50 anys que havien estat reparades i eixolades per dins. En total són 15 tines de fusta, les altres si que són d’inoxidable. Les tines de fusta són molt delicades i s’ha de tenir molta cura amb el vi que contenen perquè es poden donar atacs bacterians si aquestes no estan ben netes a l’hora d’omplir-les.
- Mireu! Es aquesta -. Cridà la Parellada.
- Si, hauríem de pujar a dalt per poder veure com està -. Afegí en Macabeu.
La Marta i en Macabeu varen per pujar per unes escales que anaven a una passarel-la que unia totes les tines per la part de dalt. En Xarel-lo i la Parellada es van quedar a baix per si havien de portar alguna cosa.
- Intenta olorar el vi Marta, notes alguna cosa especial? -. Va preguntar en Macabeu.
La noia olor be el vi i després n’agafà una mica amb les mans per veure’n el color i poder tastar-lo. Al cap d’uns segons digué:
- Be, no està tan malament com podríem pensar, però s’ha de vigilar molt.
En un tres i no res, la Parellada i en Xarel-lo es van plantar a dalt de la passarel-la i aquest exclamà:
- Aquí tothom bevent vi i ningú convida? Que aclaparadors que sou!! -.
- Va Xarel-lo deixa’t de romanços. Hem vingut a treballar no a fer el ximplet! -. Contestà en Macabeu.
- Posem-nos a la feina que jo diria que hi ha un vi que te una mica de reducció i ja que estem aquí aprofitarem per posar-lo al dia -. Va dir la Parellada.
- Mira Marta, els bacteris viuen com ha reis en medis amb un PH més aviat bàsic, uns 3’8, 4’2, més ho menys. Per evitar això, el que farem serà baixar el PH d’aquest vi cap al voltant de 3’5, 3’2, així impedirem que els bacteris puguin viure en ell. També el que farem serà baixar la temperatura d’aquest vi a 5 o 6 graus centígrads, per evitar que hi hagin atacs d’altres bacteris o fongs. I per acabar li afegirem un xic de sulfurós perquè pugi una mica el que tenim lliure i, tenir així, una mica més de protecció. Digué tècnicament en Macabeu.
- Molt be! Però d’on traurem el sulfurós, i el àcid tartàric per corregir el PH? I el fred?, d’on treure’m el fred per baixar la temperatura? -. Va començar a preguntar la Marta.
- Jijijijijij -. Rigueren tots tres nans a l’hora.
- Que? De que rieu? -. Va preguntar la noia.
- Mira, veus aquestes petites bosses que tenim al cinturó? -. Li va preguntar en Xarel-lo.
- Si clar -. Digué la Marta.
- Doncs jo en aquesta i porto “metabisulfit potàssic”, sulfurós en pols per entendre’ns, la Parellada porta un xic d’àcid tartàric i en Macabeu porta una mica de gel -. Va respondre en Xarel-lo.
- Però porteu molt poca quantitat no? -.
- be, això et sembla a tu. No cal gaire si es en les nostres mans. Amb una mica fem un munt. Va dir en Macabeu.
I dit això es posaren en marxa. Primer de tot la Parellada va fer baixar el PH afegint un xic de tartàric al vi, després en Xarel-lo afegí un polsim de metabisulfit i en Macabeu, posant un tros de gel al vi, va fer baixar la temperatura d’aquest.
- Però com sabeu que les addicions són les correctes?
- Les nostres mans són els nostres sentits, elles ens diuen com estan els vins i mai s’equivoquen -. Va respondre en Xarel-lo.
- Perfecte! Aquest vi ja està llest -. Exclamà la Parellada.
La següent tina que havien de fer era la 12. aquesta si que era d’acer inoxidable, d’uns 50.000 litres més o menys. Estava situada just dues files més enrera que las de fusta. En obrir la tapa de dalt, no notaren cap tipus de olor estrany. Llavors, decidiren baixar per veure com estava el vi per les aixetes de baix. En la més baixa l’olor es notava bastant, en la de la portella, que era la següent, no tant. Així que van decidir trasbalsar el vi a una altre tina i oxigenar aquest una mica. Ràpidament es van posar per feina. En Macabeu i la Parellada portaven les manegues. En Xarel-lo i la Marta van anar a buscar una bomba. Un cop tots a la tina, calia buscar una altre que estigues neta i desinfectada. La varen trobar just al davant, era la tina 31. després començava el muntatge. La Parellada va obrir les tapes de dalt dels dos dipòsits. En Macabeu va comprovar la direcció de gir de la bomba, en Xarel-lo va connectar les manegues a les aixetes, a la tina 12 per la de sota del tot i al 31 per la de la portella, així en caure el vi lliurement podrien aconseguir una petita oxigenació, i després a la bomba, deixant el sense apretar la manega que estava més a prop de l’interruptor. Un cop tot llest, en Xarel-lo digué:
- Macabeu, tu obra l’aixeta de la tina 12, Parellada tu la de la tina 31 i tu Marta posat a l’interruptor que jo t’avisaré quan hagis d’engegar -.
Cadascú es va posar al seu lloc, però en Xarel-lo es va apartar una mica.
- Macabeu, Parellada, ja podeu obrir. Espera Marta tu encara no engeguis.
- D’acord, ja m’avisaràs -. Va dir la noia.
En Xarel-lo va esperar a que totes les manegues estiguessin plenes de vi caigut pel seu pes. Quan va ser així, va avisar la marta.
- Val Marta ja pots engegar la bomba!
La Marta sense pensar’s-ho va engegar-la.
- Ahhh!!!! -. Va cridar la Marta.
Per la manega que en Xarel-lo havia deixat fluixa en sortien dos fils de vi directes a la cara de la noia. Tots tres nans es reien sense parar. En Xarel-lo ja era per terra hi tot. Al cap d’uns segons en Macabeu va apretar la manega i deixà de sortir vi. La cara de la Marta era tota molla de vi. La Parellada oferí a la noia un mocador per eixugar-se una mica.
- Xarel-lo!!!! -. Va cridar la Marta mig rient.
- Aquest sóc jo! -. Respongué amb una veu mofeta el nan.
- Aquesta t’he la tornaré ho saps oi? -. Li digué la Marta.
- Dona, a sobre que et convido a vi....
Tots quatre van netejar aquell escampall i comprovaren que el vi trasbalsat ja no feia gens d’olor de reducció. En Xarel-lo afegí un xic de metabisulfit i en Macabeu li baixà la temperatura a uns 13, 14 graus per deixar-lo llest. Després, van netejar les manegues i la bomba i el dipòsit buit. En acabar, posaren un cartell a la tina amb nova situació del vi.
- Doncs be, ja podem marxar -. Va dir en Macabeu.
- Si que ja hem treballat força avui -. Va afegir la Parellada.
I junts de nou per segon cop van fer el camí de tornada cap a casa. Aquest cop, al passadís de les llums penjades a banda i banda de les parets, el temps continuava igual però, la sensació de tornar a la llar, va fer que el viatge que abans havien fet en uns 20 minuts el fessin en tan sols 10 minuts. Coses de la màgia mira. En arribar a Torres, la Marta es va acomiadar dels seus nous amics amb un fins aviat i va marxar cap a casa. Gairebé no es podia creure tot el que havia viscut en unes hores, en uns moments preciosos, juntament amb tres criatures que mai havia tingut presents. Havia descobert un nou món de màgia i il·lusions, però també de treball i d’esforços per aconseguir una cosa. - No se, potser demà ja estarà tot oblidat i aquesta petita aventura només serà part d’un record o d’un somni.- Pensava la Marta. Però qui es creu que hi hagin petites criatures que vigilen els nostres vins, qui es creu que tot un món de fantasia s’amaga sota la porta de la tina 23, no ho se. Però tampoc ser perquè els nens creuen en els Reis Mags, ni en el Pare Noël, ni el Caga tió. He de suposar que ells encara són nens i la seva imaginació vola més enllà del que els nostres ulls poden veure, del que el nostre nas pot olorar i del que les nostres orelles poden sentir. He de suposar que jo m’he fet gran, però... qui ha dit que jo vull ser gran?.
- Marta! Marta! -. Cridava una veu rera la noia. En girar-se la Marta es trobà amb una amiga seva. Era l’Aida.
- Si que plegues tard avui no? -. Li preguntà l’ Aida a la Marta.
- Res, m’he hagut de quedar a fer feina per demà -.
- Ostres doncs si que tenies feina! -. Afegí l’Aida.
- Be, m’he entretingut una mica també. Anem a fer un veure i t’ho explico?
Totes dues van seguir camí i aviat, qui sap però, aventures també.


Albert R.

La Yun i la lluna


Ara fa temps en un petit poble a l’est de la Xina, on la gran muralla comença el seu llarg viatge, i on els llops poden udolar tranquils i els ocells poden volar sense por, hi vivia una nena petita que es deia Yun-yu, més coneguda però, per Yun. Era una nena molt alegre i plena de felicitat, sempre preparada per jugar i riure i sortir corrents amunt i avall. Tenia el cabell llarg, llis i de color negre intens, color de gola de llop i de cova profunda. De cara era blanqueta, amb els ulls un xic espigats i del mateix color que el seu cabell. Primeta i no gaire alta, però es que de fet, només tenia 4 anys.
Cada nit abans d’anar a dormir, la Yun treu el cap per la finestra i diu hola i bona nit a la seva amiga lluna. La Yun i la lluna es van fer amigues fa molt de temps, un cop que la petita criatura es va perdre al bosc del costat de casa seva, i la foscor començava a fer presència. Llavors la lluna, en veure que la Yun plorava perquè no podia veure res, va sortir amb una brillantor molt intensa, i il·luminà el camí que havia de seguir per tornar a casa. D’ençà, la Yun abans d’anar a dormir passa una estona amb la lluna, i juguen a descobrir dibuixos als núvols o a comptar estels fugaços. El que més li agrada fer a la Yun però, es pujar damunt de la lluna i viatjar una estona per les contrades de la seva terra, descobrir racons que no ha vist mai i volar i ser un ocell per uns instants. Un cop fins i tot van arribar a la frontera amb Rússia, però allà feia molt fred i van haver de tornar. En un d’aquests viatges van conèixer una petita àliga que aprenia a volar. Plomes li van posar de nom, i un cop va aprendre a volar, es convertí en un integrant més dels petits viatges de la Yun i la lluna. Ara ja n’eren tres. Juntes van descobrir nous indrets, noves maneres de jugar i divertir-se. Normalment quedaven cap a les deu de la nit, i a un pas més aviat suau, perquè la petita àliga no volava encara gaire ràpid, navegaven per entremig del mar d’ones i vent que omplien l’immens univers. Saltaven les muntanyes i intentaven tocar les copes dels arbres. Varen fer una amistat molt gran, i sempre a la mateixa hora, sortien les tres a veure món.
Un dia però, quan la Yun va treure el cap per la finestra per trobar-se amb la seva amiga lluna, no trobà res més que foscor. La lluna no hi era i no sabia perquè. El pit de la nena llavors es començà a encongir, a fer-se més petit, com si d’una mà es tractés i agafés forma de puny. Com si allò que més t’estimes se’n va sense dir res. Només li quedà el record d’unes nits inoblidables, d’unes aventures sense igual, d’una amiga que tal com va conèixer va marxar.
En aquell moment però, l’àliga inseparable i companya d’aventures, s’apropà a la petita nena i li explicà que l’emperador de la ciutat del costat, en Tao Min-quan, de la tercera dinastia Min, va ordenar segrestar la lluna perquè així el sol brillaria més estona, i els seus súbdits podrien treballar més. I així ho van fer. Quan la lluna dormia perquè el sol estava treballant, tres guerrers fidels a l‘emperador varen segrestar-la sense que ningú se’n adonés. Bé, això no va poder ser perquè en Plomes, la petita àliga que feia poc havia après a volar, s’ho mirava des de la branca d’un arbre que estava al costat d’on dormia la lluna. Quan van haver marxat els guerrers de l’emperador, aquesta sortí volant per avisar la Yun.
La cara de la Yun en saber tota la història canvià per complet. El cor tornà a la seva mida normal, però, la sang que corria dins d’ell, ara era una sang carregada de ràbia que feia que cada cop estès més enfadada. I no van passar ni cinc minuts, quan la petita nena ja sortia de casa carregada amb un xic de menjar, una mica d’aigua i un pal de més o menys la seva alçada, que el seu avi li havia ensenyat a fer servir per defensar-se.
Les dues criatures, una per aire i una per terra, començaren un viatge diferent del que abans havien fet. No sabien que es trobarien, el camí cap a la ciutat era llarg, però si el feien sense aturar-se en tres o quatre hores podrien ser allí.
A mig camí de la ciutat, prop d’una bassa d’aigua que servia d’improvisada font per als cavalls i besties de carrega, un mussol assegut en la branca d’un arbre mort, els demanà atenció.
- De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu?- digué el mussol.
- Tres guerrers de l’emperador Min han segrestat la lluna, saps cap on han anat?- Contestà la Yun. El mussol, després de pensar durant una estona digué:
- Ets molt petita tu, però tens valor. A la ciutat de l’emperador Tao Min-quan, al temple que té al sud-oest de la ciutat. Però no us hi apropeu, es una ciutat molt vigilada, i ràpidament sereu descoberts.
- Tan me fa! -Va cridar la Yun.- La lluna es la meva amiga i jo l’he d’ajudar. - Continuà amb la veu una mica més fluixa. I acte seguit continuaren el camí cap a la ciutat.
La nit era fosca i de tan en tan d’entre els arbres sortia un ocell espantat, o un petit udol de mussol. Potser era del mateix animal d’abans que els seguia, però no n’estaven segurs. Continuaren caminant i caminant, fins que un gran tronc enmig del camí els aturà. I vet aquí que el mateix mussol d’abans en fe un altre cop presència i digué:
- De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu? - I la Yun li digué:
- No res que no sàpigues ja.
- Tot el que jo se es el que em diu la gent que em trobo pel camí. I ara diguem, que busques? Tornà a dir el mussol tafaner.
- Que pesat que ets noi! -Digué mig enfadada la Yun-. Estem buscant a la meva amiga lluna, com t’hem dit abans, i tu ja ens has dit on era, així que no ens molestis més que tenim pressa. -Afegir-.
- Bé si aquí no soc benvingut me’n vaig. Fins aviat. -Contestà l’ocell mentre que les dues criatures continuaven el seu camí.
Després de dues hores de caminar van decidir parar una estona a fer un most. Varen fer-ho prop d’una petita cova amagada per dos roures grans com dos gegants. Només estigueren deu minuts parats, perquè la cova que tenien a la vora els feia una mica de por. La Yun estava preocupada, no sabia que es trobarien a la ciutat i estava neguitosa. Era el record de la seva amiga lluna que la feia tirar endavant. Eren els records d’uns dies d’aventures fantàstiques, on la amistat i l’alegria feien presència a tort i a dret. Records de tres criatures intentant viure la vida plena d’emocions i felicitat.
- Mira Yun! Són les llums de la ciutat! Ja devem ser a prop. -Cridà l’àliga de cop i volta-. I de seguida es posaren en marxa. A la ciutat els esperava la seva amiga i no volien fer-la esperar. Des de on eren podien distingir dues torres de vigilància a les portes de la ciutat, un petit temple al costat d’una gran plaça, i una fortificació que deuria ser la residència del emperador Min. De cop i volta un núvol de pols i soroll s’apropava per davant seu. Eren cinc genets de l’emperador que estaven de guàrdia i voltaven per les terres d’aquest. Ningun d’ells va parar ni es va dignar a mirar a les petites criatures, anaven a la seva i no tenien ulls per res més.
- Seguim Yun? -Digué la petita àliga.
- Si anem. -Contestà la nena.
Ja portaven la meitat del camí i semblava que el temps no passava per a elles. Les llums de la ciutat cada cop eren més properes. El camí no era fàcil, però la voluntat era ferma i decidida a continuar endavant. Res les podia aturar. Ara les llums de la ciutat es barreja ven amb els fums de les xemeneies. Fums negres de la fusta cremada dels arbres. Roures, gairebé sempre, ideals per a fer llances, i fletxes i altres armes que utilitzaven els soldats de l’emperador.
- Aparteu-vos!!! Es sentí de cop.
La Yun es va apartar d'un bot cap al marge dret. Eren els genets que havien passat abans. Tornaven cap a la ciutat. Portaven tres senglars morts en una mula que els seguia, i dos conills en cada un dels cavalls dels genets.
Les olors de la ciutat es feien cada cop més presents. L'olor a fum de les xemeneies, de pa torrat, de sake. Però encara els faltava caminar una estona més.
- Estàs bé Yun? Preguntà l'àliga.
- Sí tranquil-la, no me fet res continuem.
Els minuts passaven però les hores no arribaven, el temps es feia llarg i esgotador.
No acabaven d'arribar mai a la ciutat, semblava com si no haguessin caminat gens. Com
si tot el camí que havien fet no hagués servit de res. Les llums eren igual de lluny, els
fums negres de les xemeneies seguien tapen algunes llums. Seguiren caminant una
estona més però tot era envà, la ciutat era lluny, no s'apropava. La Yun caigué esgotada
a terra i unes llàgrimes li feien presència pels ulls.
- No ploris Yun, ja veuràs com pal final arribarem. Consolà l'àliga a la nena.
De cop, una veu que recordaven bé digué:
-De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el
camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu?- Era el mateix
mussol d'abans que tornava a molestar.
- Vols deixar-nos estar!!!! cridà la nena.
- Ui quins aires es gasten per aquí!!- Afegí el mussol. La nena agafà el bastó que
portava i etzibà un cop al mussol. Aquest, amb prou feines va poder evitar-lo,
- Que fas beneita!!!que ets boja tu?- Cridà de nou el mussol.
- Marxa! Prou feina tenim nosaltres per arribar a la cuitat perquè tu ens vinguis amb
tonteries.- Replicà l'àliga.-
- Ostres com sou d'estirats els de poble, jo només us volia ajudar i aquesta nena
malcarada, gairebé em fa sortir un a banya d'un cop de bastó.
- Ajudar?!! d'això en dius ajudar?- Digué la Yun.
- A la meva manera si no?- Replicà el mussol. La Yun cada cop estava més enfadada.
- I digues, com ens pots ajudar a la teva manera doncs?- Digué l'àliga.
- Veig que camineu i no arribeu a la ciutat. Us heu parat a pensar que potser no es per
casualitat o perquè la ciutat es encara lluny?
- Ostres doncs ara que ho dius.....com a mínim ja hauríem de ser a les portes d'aquesta.
- Que vols dir amb això?- Digué mig cridant la Yun
- Sí, a tu t'ho diré.- Afegí el mussol.
La Yun ja preparava el seu bastó un altre cop quan de sobte el mussol digué:
- D’acord, d’acord, no treguis el bastó. Però com que has estat molt agressiva amb
mi només us diré unes paraules. Vosaltres ja us espavilareu.
- No juguis amb nosaltres que la mala llet ja saps que la tenim.- Parlà l'àliga.
- Mireu, “El camí d'entrada es el camí de sortida i el de sortida es el camí d'entrada”.
Vosaltres mateixos. No us dic res més.-
El mussol d'una revolada aixecà el vol i marxà cap a la foscor de la nit.
- Que deu voler dir amb això Yun?
- No ho se Plomes, tampoc en vull fer molt de cas, aquesta bèstia no m’inspirà
confiança. Va seguim caminant.
Les dues amigues tornaren a posar-se en camí. Varen caminar mitja hora però la ciutat
no s'apropava.
- Yun, Parem?- Deia la petita vestia mig cansada. La Yun no volia parar. Només volia
seguir per arribar a la ciutat. L'àliga estava morta i pensava en les paraules que havia
dit el mussol, però no sabia que podien significar. “El camí d'entrada es el camí de
sortida i el de sortida es el camí d'entrada”. Potser hauríem d'anar per un altre camí
pensava l'àliga, però no era possible perquè aquell era lúnic.
- Ja ho tinc! Ja ho tinc Yun!! ja se que volia dir el mussol!!!!
- Si? Digues, digues.
- Doncs vol dir que el camí d'entrada es el de sortida i el camí de sortida es el d'entrada.
- Ostres que llesta que ets no Plomes? Però si això es exactament el que havia dit el
mussol estúpid!!! quan n’aprendràs.- Digué la Yun mig enfadada.
- No Yun, que no et dones comte? només hi ha una entrada a la ciutat.
- Em quedo igual mira.
- Doncs que si només hi ha una entrada a la ciutat, es el mateix camí el d'entrada que el
de sortida.
- Ostres es veritat! I nosaltres anem per un caminet de rajoles grogues que porta cap a la
ciutat del “mago de Oz”. Plomes cada dia ets més curta! Només hi ha un camí que
va a la ciutat i es el que estem trepitjant!!
- Jo curta? Mira Yun, si estem en el camí que va cap a la ciutat i no arribem mai, es que
no anem bé. Només hi ha un camí, i el d'entrada es el de sortida i el de sortida es el
d'entrada, si volguéssim anar a la ciutat aniríem pel d'entrada i si volguéssim sortir-
ne agafaríem el de sortida. Per tant em d'agafar el camí de sortida.
- Oh, que n'ets de llesta Plomes! Vinga agafem el camí de sortida de la ciutat!!! Ostres
però si ja hi som! Si estem en el camí de sortida! Buf Plomes m'espantes, no em
pensava que fossis tan tan curta.
L'àliga es dirigí cap a la Yun i li etzibà un calbot al cap.
- Però que fas? Que t'has tornat boja?- Cridà la Yun.
- Escolta beneita, si estem en el camí d'entrada i en el de sortida a la vegada, i el
d'entrada es el de sortida i al inrevés, si volem anar cap a la ciutat, hauríem de
caminar d'esquenes a la ciutat, perquè representa que així l’estaríem sortint. Ho
entens ara?
- Tu estàs boja Plomes, les alçades et giren el cap.
- Com ets a vegades Yun! Provem-ho un cop ni que sigui va.
Les dues amigues es van posar d'esquenes a la ciutat i començaren a caminar. I la petita
àliga tenia raó. La ciutat cada cop era més a prop. Ara podien sentir les olors del fum
negre que tapava les llums, les olors del sake, les olors de les muralles, de la porta, de
soldats. Al cap d'una estona de caminares presentaren a les portes de la ciutat.
- Plomes, t'he de demanarà perdó, tenies raó.
- Si no fossis tan cabuda Yun....Va es igual, el més important es que ja hi som.
A la porta d'entrada de la ciutat hi havien dos soldats vigilant. Dos més estaven en unes
torres del costat. La porta era oberta. A la ciutat es fàcil entrar però no sortir. Ningun
soldat els digué res en entrar. La Lluna era a la fortalesa que hi ha al sud-oest de la
ciutat. Aviat la trobaren. Hi havia set soldats vigilant.
- Com ho farem Yun? Aquí hi ha molts soldats.
- Espera.- Digué la Yun.
Ella es dirigí cap un bar que hi havia a prop i sense que ningú se'n adonés, agafà un gerra
de sake i dos gots. Llavors sense cap mirament es dirigí a servi sake als soldats.
Aquests, farts d'estar de peu, acceptaren amablement l'obsequi de la petita criatura.
- Que es mona aquesta noieta no?- Digué un dels soldats
- Si, si! Tan de bo l'emperador fos així d'amable.- Afegí un altre.
L'àliga agafa la gerra i ajudà a la Yun a servir sake als soldats. Volien emborratxar-los i
fer així que caiguin adormits. Al cap d'una estona 5 dels soldats es van adormir.
- Es una trampa! Es una trampa!.- Cridà un dels dos soldats que quedaven mentre treia
la seva espasa..
En aquell moment, l'àliga volà cap al damunt del soldat i li deixà caure la gerra al
damunt deixant-lo estabornit. La Yun va treure el seu bastó i d'un cop al cap feu el
mateix amb l'altre soldat. Ara que ja no hi havia soldats, per la finestra de la porta
podien veure la seva amiga Lluna.
- Lluna, lluna!.- Cridà la Yun
- Hola Yun!! Heu vingut a salvar-me
- Si, si!!!!!
L'àliga va buscar la clau de la porta per les butxaques dels soldats però no la va trobar.
La clau la té l'emperador, però haureu d'anar amb compte que hi han molts soldats
amb ell.
- Tranquil-la Lluna, ara vindrem.- Digué la Yun.
Les dues amigues es dirigiren cap al palau de l'emperador. A la porta tres soldat feien
guàrdia. L'emperador dormia en la habitació que donava a la part del davant del palau.
L'habitació tenia un balcó ple de columnes i plantes d’ornament i cortines de roba de
seda.
-Plomes, vola fins al balcó i despenja una cortina pel cantó dret del balcó, allí ningú ens
podrà veure i així podré pujar jo també.
L'àliga obeí i en un moment ja tenia la cortina lligada i despenjada pel cantó dret del
balcó. Ja eren les dues al balcó. Des d'allí podien veure l'emperador dormint. L'habitació
era gran. Els costaria trobar la clau. El llit de l'emperador era entre quatre columnes de
marbre vermell, d'on penjaven unes altres cortines de seda transparent. Tres espases
jeien en penjades en una paret i en una altre i havia una imatge d'en Tao Min-quo, pare
de l'emperador Tao Min-quan. Quatre gerros que doblaven l'alçada de la Yun estaven
situats en cada una de les cantonades de l'habitació. En una de les tauletes de nit de
l'emperador n'hi havia un altre molt més petit.
- Mira Yun, en aquell gerro que hi ha en la tauleta de nit deu estar la clau.
- Vinga anem, però no facis soroll Plomes.
Van entrar sense fer cap soroll, i van agafar el gerro i la clau. Però just quan estaven
apunt de sortir de l'habitació:
- Quiets! No us mogueu! Cridà un soldat que sortí de sota el llit del emperador.
- Atrapeu-los, atrapeu-los.- Cridava l'emperador.
Dels gerros de les cantonades sortiren quatre soldats, i l'emperador també es
despertà. La Yun i la Plomes s'aturaren de cop.
- Té Plomes! Marxa amb el gerro.- La Yun li donà el gerro a la seva amiga.
L'àliga sortí volant de l'habitació, mentre els soldats agafaven la Yun. Aquesta, amb
puntades de peu i cops de bastó va poder deixar estabornit un dels soldats. L'àliga sense
miraments tornà a entrar i deixar caure el gerro damunt del cap d'un soldat, deixant-lo
estès a terra, com havia fet amb l'altre soldat. Després es dirigí cap al llit de l'emperador
i trencar totes les cortines que penjaven de les columnes, queien damunt de l'emperador
i atrapant-lo sense que pugui fer res. La Yun mentre lluitava amb els quatre soldats
restants. De cop i volta des del balcó començaren a caure pedres contra els soldats. Qui
podia ser? Es deien elles. De cop i volta feu presència el mussol barrut que tan havia
molestat a la Yun.
- Bé d'alguna forma tenia que demanar-te disculpes no nena?.- Digué el mussol
Aviat els soldats quedaren tots estesos al terra. La Yun agafà la clau i juntament amb les
altres dos bèsties voladores sortiren de l'habitació de l'emperador. Havien d'anar amb
molt de compte ara. La Yun baixar sense fer soroll per la corda improvisada amb la
cortina de seda i es dirigiren cap a la fortalesa del sud-oest. Aviat es donaren compte
que un regiment de 25 soldats les seguia guiats per l'emperador.
- Yun allibera la Lluna, que nosaltres els entretindrem.- Digué la petita àliga
Les dues aus, començaren a llençar pedres contra els soldats i feren així que reculessin
una mica. La Yun aviat va ser a la porta de la fortalesa del sud-oest. A les dues aus ja
casi no els quedaven pedres ni forces per tirar-les i els soldats s’anaven apropen cada
cop més. Fins que des del darrera de les bèsties va aparèixer la Lluna amb cara de molt
enfadada i amb la Yun als braços.
- Aparteu-vos i tanqueu el ulls.- Digué la lluna a les dues aus.
Les bèsties van fer cas i es van apartar mentre es tapaven els ulls. La Yun també se’ls va
tapar. Llavors la Lluna es posà a brillar i brillar i brillar fins que era tal la brillantor, que
va deixar secs per sempre més l'emperador i els seus soldats. Llavors, les tres amigues,
juntament amb la nova amistat , marxaren volant cap al seu poble. Això si, sempre
agafant el camí contrari cap a la ciutat
- Et vols quedar amb nosaltres mussol?.-Digué la Yun.
- Ja m'agradaria, però la meva feina es ajudar les persones que van camí de la ciutat.
- Ajudar ajudar....- Contestà la Yun amb un mig somriure als llavis.
- Digues almenys el teu nom.- Va demanar l'àliga.
- Em dic Bis-Bis i vosaltres?
- Jo sóc la Yun, ella es la Plomes i ella la Lluna.
- Bé doncs, encantat d’haver-vos conegut. Si mai us puc ajudar en qualsevol cosa... ja
sabeu on em podeu trobar. Cuideu-vos molt.
El vell mussol va fer via cap al seu camí, mentre que les tres amigues tornaren cap al
seu poble on els hi esperava una nit de son merescut.



Albert R.