Laura, la petita bruixa


No fa gaire temps, en un poble anomenat Molins de Rei, hi vivia una noieta que rebia per nom Laura. Tenia vuit anys quan la vaig conèixer, no era gaire alta i duia un cabell llarg, molt llarg i de color del carbó. La cara rodoneta i un xic inflada, amb un to de lluentor que en deixava sortir la vitalitat fresca d’una joveneta. Amb uns ulls grossos i de color blau intens. Recordo, que la seva joguina preferida era un barret de bruixa que li havia regalat el seu pare encara no feia dos Nadals. Aquell barret era molt especial. Aquell barret radiava màgia pels seus brodats. Era d’un color lila fosc i de tela de ninot de peluix, amb una estrella i una mitja lluna brodats a la part del davant. Brodats amb un fil color platejat i unes puntades tant ben fetes que ni la millor de les àvies les hauria pogut fer. De ben segur que aquell fil, aquell fil color platejat que ens guiava per un firmament d’imaginació, i unes puntades de mestre de mestres, eren la força de la màgia que guardava aquell barret.
A la Laura li agradava molt el barret de bruixa, però només se’l posava una estona abans d’anar a dormir, perquè per a ella era tant especial que no volia que es fes malbé fent-lo servir a totes hores. “Laura, la petita bruixa”, així li deia tothom, però sobretot el pare. Ell l’estimava molt la seva filla, era la força que feia bategar el seu cor, i no tenia res més al cap que les ulls de la seva filla, aquells ulls grossos de color blau intens.
Cada nit, abans d’anar a dormir, el seu pare li explicava un conte, car que, gairebé sempre era el mateix; “La Ventafocs” si, la Ventafocs, li agradava tant aquest conte que ja no podia dormir sense ell. Tenia tanta imaginació com ella, o potser era a l’inrevés? Bé, tant se val, perquè tampoc podrem preguntar-li a la Ventafocs.
Aquell dia però, va començar malament. La nit abans el pare no va poder explicar-li el conte a la seva filla. No havia tingut bon dia, i ara tenia mal de cap. L’endemà al matí, el pare es va adormir i va fer tard a la feina. Ell tenia una botiga de joguines al centre comercial de l’Illa Diagonal, a Barcelona. No era molt gran, però s’hi podien trobar coses molt divertides. Aquell dia que havia començat malament, també va acabar malament. El cotxe del pare de la Laura va relliscar en un revolt prop del estudis de televisió de Catalunya, i ell en va perdre la vida. Diuen que la mort no s’espera, i quan et toca a tu...
Al migdia es va presentar un policia a casa, i va parlar amb la mare molta estona. Havia vingut per informar-los de la mort del pare. La mare es posà a plorar. I la seva filla en veure-la també es posà a plorar. Al cap d’uns moments però, la petita bruixa preguntà que passava, i al no rebre resposta per part de la seva mare, un impuls la va fer sortir corrents cap a la seva habitació. Va agafar el seu barret de bruixa amb l’estrella i la mitja lluna brodats a la part del davant, i marxà de casa amb les llàgrimes caient pel voltant de les galtes. No va parar de córrer durant gairebé deu minuts; va pujar per la Plaça de la creu, va baixar pel carrer Major fins a l’ajuntament, allà trencà a la dreta, i una casa vella la feu aturar. Era una casa abandonada, d’aquestes de caire antic, amb un jardí ple de flors seques per un sol massa auster, i males herbes fent presència a tort i ha dret. Can Ametller en deien de la casa. Es veu que temps enrere, el seu amo tenia uns camps d’ametllers a les afores del poble i en morir ell, posaren aquest nom a la casa.
La porta era tancada, però ella es va fer dins entrant per una finestra que tenia el vidre trencat. Un cop dins només va veure pols i més pols barrejada amb els mobles vells i algun quadre dels propietaris malpenjat a la paret. Ella, va seure al terra just al mig de la sala d’estar, i tornà a plorar de nou, aquest cop però, amb el barret de bruixa a la falda i agafat ben fort per les seves mans. Així podia sentir el record del seu pare prop d’ella. No va fer falta que la seva mare li digués que el pare havia mort, perquè, quan t’estimes molt una persona pots saber com estar sense veure-la.
De cop i volta, l’estrella i la mitja lluna que hi havia brodats al barret de bruixa, es van posar a brillar i brillar i brillar cada cop més i més. Fins que la petita bruixa, un xic espantada, va deixar el barret a terra i s’apartà uns metres. En aquell moment i tot de sobte, van començar a sortir papallones del barret. Tot eren papallones i més papallones, i totes de colors i formes diferents. N’hi havia de vermelles, de taronges, de grogues, de verdes, verdes i blaves, i blaves i verdes, de liles i de vermelles, de petites i de grans, i de grans i petites. Papallones. Tot eren papallones. Es va omplir la casa de papallones. La gent que passava per davant de la casa es paraven i contemplaven bocabadats. Ningú s’ho podia creure i les veus van començar a córrer i córrer, i en uns moments, tot el voltant de la casa era ple de curiosos i espavilats entesos que no dubtaven en posar resposta a aquell fet. Però ningú va atrevir-se a entrar.
La mare de la Laura, que ja feia estona que la buscava, també va voler anar-hi, no fos pas que la seva filla estigués allí.
Mentrestant, a dins la casa, la petita noieta no entenia res. Tenia una mica de por, però no volia fugir. Tot de sobte, sense temps a esvair les papallones, començà a sortir una figura del barret de bruixa. Si, era el seu pare, que la mirà intensament als ulls. Llavors, aquella por que abans sentia, es transformà en alegrança. El seu pare, sense dir res, feu u somriure amb els llavis, i en un instant tot va desaparèixer, ell, la brillantor i les papallones. La gent que restava immòbil fora de la casa, es va quedar de pedra en veure que tot desapareixia, però, es van quedar glaçats en veure que, Laura, la petita bruixa, sortia de la casa. La seva mare anà cap ella i l’abraçà molt fort. Després, sense ni tan sols fer una pregunta, marxaren cap a casa, ella, la mare i el barret de bruixa.
La gent de Molins de Rei, van voler que aquell misteri perdurés per sempre més al poble i que mai fos oblidat. També van acordar canviar el nom de la casa i que Laura, la petita bruixa, escolliria el nom. Ella, amb un somriure als llavis i el barret de bruixa posat al cap, els digué:

La casa de les papallones.



Albert R.