Les aventures de la Marta, en Xarel-lo, en Macabeu i la Parellada


Junts de nou per primer cop:


- Pensa sobretot en fer els anàlisis de la tina 23, té molts aromes a reducció i no vull que tinguem problemes. Fes-me el sulfurós lliure i el total, i si cal corregeix-lo, no vull que el vi estigui gaire temps baix de sulfurós. El Riesling aquest any està donant molts problemes, però sense ell no podríem fer el Waltraud. Aquesta criança sobre lies fines ens esta portant pel camí de l’amargura.
La Marta treballa per la prestigiosa bodega Torres. Deu fer dos anys que hi treballa i es encarregada del control de qualitat. Allí s’encarrega de que totes les fermentacions i els futurs vins siguin correctes, que no hi hagi alteracions, i si cal, intentar evitar-les o corregir-les. La seva feina li agrada molt, podríem dir que porta el món del vi dins seu, de fet, es filla de Vilafranca del Penedès, terra de vins. De grans negres, però petits blancs, degut a la globalització del cava en aquestes terres en detriment del vi, fins fa poc, estendard de la D.O. Penedès. La Marta es una noia senzilla, molt bona persona i amiga dels seus amics. Te uns ulls blaus preciosos, blau cel millor dit, cel de mitja tarda d’hivern, quan el sol calenta les nostres cares quan fa un xic de fred i bufa el vent. Uns ulls acompanyats d’una mirada tendre que s’amaga rera la complicitat d’una noia, que saps que sempre estarà al teu costat quan la necessites. Una noia de cara un xic espigada i protegida per una cabell no molt llarg, sovint recollit en una cua. La Marta es una noia primeta però forta com un roure, d’esperit viu però un xic tímida. Potser es això que la fa ser tan especial.
Aquesta tarda la Marta te molta feina. Ella només treballa pel matí però el Sr. Miquel li ha demanat de quedar-se per la tarda per tal d’avançar els anàlisis de les tines amb més problemes. Especialment la tina 23. Es passà tota la tarda al laboratori comprovant sulfurosos i acideses, i una li cridà lleument l’atenció. Era l’acidesa de la tina 23. va tornar a comprovar l’acidesa i aquesta seguia igual. Tenia una acidesa molt baixa i va decidir contrastar-la amb el PH. Aquest, hauria d’estar al contrari de l’acidesa com a norma general, i si, estava correctament així. Però no podia ser que un vi blanc tingues un PH tan alt, de 4,1. i va creure oportú agafar noves mostres de la tina 23 per repetir tots els anàlisis. La tina 23 es d’acer inoxidable, està situada a la part dreta de la sala de fermentació i criança en dipòsit, una sala gran amb més de 100 dipòsits d’acer inoxidable, tots d’entre 25.000 i 30.000 litres, tret de 4 dipòsits que eren de 300.000 litres, especialment fets per als coupatges del cava i dels vins. La tina 23 te una aixeta per treure les mostres a l’alçada de mig dipòsit, però com que el Sr. Miquel li havia dit que feia olor a reducció, decidí treure la mostra per una de les aixetes de la part de baix, així podria comprovar com estava realment, i no li caldria l’utilització de l’escala per a poder arribar. La Marta portava un vas de precipitats de 500ml per evitar que li caigués vi a fora en obrir l’aixeta, i tenir que netejar després el terra. Mentre es disposava a treure la mostra, va sentir un soroll sota de la tina que l’espantà una mica. Era com si algú hagués obert una porta i les seves frontisses haguessin cridat. Però es va treure aquesta idea del cap i continuà amb la seva feina. De cop, un fort cop la tornà destorbar i espantada s’abocà tot el vi del vas de precipitats al damunt, deixant la bata blanca amb rastres de vi negre que duia, xopa de vi blanc. Aquest cop el soroll si que era d’una porta, d’una porta que es tancava sota de la tina , aquest cop n’estava segura. Però la por se li apoderava del cos. Restava immòbil davant de la tina sense gosar de mirar al terra. De cop unes veus la feren atemoritzar. Venien de sota la tina. Eren tres veus diferents de persones petites, o petites persones. La noia no podia córrer, estava paralitzada, com si no corrés sang per les seves venes, no podia veure, només sentir. Només podia sentir les veus d’aquelles criatures o persones o el que fossin. Sense evitar-ho, la Marta deixà caure el vas de precipitats, que abans havia estat apunt de fer-ho, al terra. De cop, les veus van callar. - Shhhhht, shhhhht -. Se sentia. Després va ser la misteriosa porta que va tornar a sentir-se. S’obria de nou. - Marxem, marxem -. Deien les veus. La Marta no s’ho podia creure. No podia moure’s, només respirar.
- Xarel-lo va!!!! Sempre t’has de fer pregar tu?! -. Cridaren des de sota la tina.
- No veus que ens descobriran? -. Reclamà una altra.
- Ja vaig!, ja vaig! Deixeu-me veure qui es almenys -. Digué la tercera.
- Sempre igual Xarel-lo! No se que farem amb tu! -. Repetí una de les veus.
- Tranquils, tranquils, es la Marta, no passa res -. Afegí la veu que semblava més rebel.
Les tres criatures que hi havia sota la tina es disposaren a sortir. A poc a poc, que no volien que la Marta acabés per sortir corrents de la por. Ells eren tres nans, dos nois i una noia. Es deien Macabeu, Xarel-lo i Parellada.
- Marta, Marta, Maaaaaartaaaaaaaaa!!! -. Cridà en Xarel-lo.
- Si es que ets el que no hi ha!!! Que vols que s’espanti? -. Digué en Macabeu donant un calbot a en Xarel-lo.
La Marta s’anava recuperant mica en mica. S’assentà i s’aclarí un xic els ulls amb les mans. No es podia creure el que estava veient. Tres nans davant seu estaven parlant amb ella. Tots tres duien uns pantalons blau fosc amb una franja verda i groga a baix de tot dels camals, unes butxaques als laterals, i lligats amb un cinturó color verd i la franja groga travessant-lo. Del cinturó en penjava una petita bossa de cuir marró lligada amb un cordill d’espart groc pàl·lid. El jersei que duien era de color morat, curt de mànigues i amb els mateixos colors que el cinturó i els camals en una franja als punys i al coll. Al pit, un petit escut mostrava un carràs de raïm coronat per un barret blau amb una cinta a la base dels colors d’escrits abans, verd i groc, i una torre darrera d’aquests.
- Hola Marta -. Digué la Parellada.
- Ho... hola -. Contestà com pogué la Marta. - Qui sou? -. Afegí.
- Jo em dic Parellada, aquest xicotet tan alt és en Macabeu i aquell que només fa que fer tonteries és en Xarel-lo -.
En Macabeu es un nan bastant alt, sense arribar a l’alçada d’un nen petit, però alt. Porta el cabell curt i de color de fusta vella. El seu tret més característic es el nas. Bastant gran si em de ser reals. Es un xicot amable i molt correcte, que es perd per l’ordre i la neteja. Diu que sense ells no pot haver bons vins. Sempre ha de fer les coses correctament, com estan descrites i pas per pas.
La Parellada és l’única noia del grup. De cabell un xic curt i color negre com el carbó, ulls blaus i cara blanca. Es la més baixa de tots però no s’allunya gaire d’en Xarel-lo. És molt bona noia si et portes be amb ella però si per el contrari et portes malament....corre.
En Xarel-lo....en Xarel-lo es el més esbojarrat del grup. Es un jove amb esperit de nen. Porta el cabell una mica llarg, color negre clar com els seus ulls. La seva manera de ser diu, quan abans facis la feina abans podràs fer el que vulguis. Però a la hora de la veritat es un noi senzill, juganer i que s’interessa per tu.
- Nosaltres ens encarreguem de les bodegues Torres. Procurem que tots els vins estiguin perfectes i investiguem noves tecnologies i coupatges -. Digué en Macabeu.
- També ens encarreguem que les vinyes de les terres de Torres siguin bones productores, però sobretot, que donin uns mostos plens de qualitat. Evitem malalties als ceps, pedrades, gelades, la temible fil·loxera i altres coses -. Apuntà en Xarel-lo.
- Però tot això no ho fan els pagesos, els elaboradors i els enòlegs? -. Preguntà la Marta.
- Més o menys -. Contestà la Parellada.
- Els pagesos, els elaboradors i els enòlegs en general, es mouen per uns interessos econòmics, en detriment de la qualitat, la terra, la cultura i el món del vi. Nosaltres fem que la paraula “mercat” no es distanciï del que realment volem vendre, que, no es res més que una part de nosaltres -. Continuà en Macabeu.
- Aquí a Torres tenim molta sort perquè el Sr. Miquel ens cuida molt be -. Tornà a dir la Parellada.
- El Sr. Torres ho sap?
- Si clar! Va ser ell que ens vingué a buscar personalment -. Afegí en Xarel-lo.
La Marta no podia creure’s el que passava, però els seus ulls no l’enganyaven. Tot allò se li feia un xic gran. No sabia on ficar-se, que fer ni que dir. Només podia callar. Fins que de cop preguntà:
- Com es que sabeu el meu nom?
- Jajajajaja -. Rigué en Xarel-lo.
- També sabem que treballa la Maria, en Joan, en Josep, l’Oriol...-. Afegí en Macabeu.
- Fa temps que volíem parlar amb tu Marta, volem fer moltes coses però clar, a nosaltres com vols que ens escolti algú? -. Va dir en Xarel-lo.
- Aquest vespre hem d’anar a una bodega que té Torres al Priorat, un dels seus vins està afectat per bacteris acètics i hem de posar remei, vols acompanyar-nos? -. Preguntà la Parellada.
La Marta es quedà una estona pensant però ràpidament assentí amb el cap. Era una oportunitat molt bona d’aprendre coses noves i no la podia deixar passar.
- Com voleu anar fins al Priorat? Jo no tinc cotxe -.
- Aviat sabràs un secret més noia, tu segueix-nos -. Va dir en Macabeu.
- Però espereu, jo he de enllestir les anàlisis de la tina 23.
- Tranquil·la xiqueta, tot era una petita juguesca perquè vinguessis fins aquí... aquest vi està perfectament be -. Va dir-li en Xarel-lo.
Arreglat aquest problema la Marta es disposà a seguir als tres nans i junts de nou per primer cop començaren una aventura. Els nans, s’esmunyiren cap a sota la tina de nou i es ficaren pel forat de la porta que abans havia fet passar una mala estona a la Marta. Ella els va seguir i rera seu deixà el cul de la tina 23 i una porta tancada cap a un món que abans es creia fantàstic i ara es creu irreal. Aquella porta donava a un passadís en forma de túnel on la única llum que hi havia era la d’uns fanals mal penjats a cada banda del passadís. Allí baix tot era diferent. Com si el temps no tingués pressa per córrer i la vida s’aturés per uns instants. Tots quatre caminaren una estona. La noia de tant en tant mirava enrera. Cap a la seva porta, la de la seva casa, però cada cop era més lluny. Tot i així, no tenia por. S’havia que estava be, que no li passaria res. Aquells nous amics tan especials eren bona gent i ella els volia fer costat. Després de caminar una bona estona es trobaren un encreuament de camins. Allí, a la part dreta del passadís, enclavat damunt d’un petit tronc de fusta, en un rètol de color groc pàl·lid i gastat pel temps auster, es llegia: “Priorat 254km”.
- Va que ja estem a prop!! -. Va cridar en Xarel-lo.
- A prop? Si encara falta un munt!!! -. Li reclamà la Marta.
- Jejejeje, tu camina i ja veuràs quan falta -. Li digué la Parellada.
Al cap d’uns minuts de caminar, per l’extrem oposat al seu, es veié la figura de dos nans més. Eren els germans Pansa Blanca i en Pansa Rosada. Ells vigilen la D.O. Alella.
- Xarel-lo, Macabeu. Parellada!! Que tal com anem? -. Digué un dels dos personatges nous.
- Molt be Pansa Blanca, ara ens dirigim cap al Priorat que un vi te signes de picat acètic -. Contestà la Parellada.
- Ostres Pansa Rosada t’has engreixat? -. Va preguntar en Xarel-lo.
- Jeje, be una mica si. Però aviat baixarem aquests quilos que s’acosta la verema -. Respongué en Pansa Rosada.
- I que, cap on aneu? -. Preguntà en Macabeu.
- Doncs ara anem cap a Alella, em anat a sopar a França amb en Pinot Noir i en Merlot -.
- En Pinot i en Merlot?!!!! Quan de temps sense veure’ls -. Va dir la Parellada.
- Si, segueixen igual d’afrancesats aquests dos. Però veig que no aneu sols vosaltres -. Va dir en Pansa Blanca.
- No! Ella es la Marta, treballa a Torres amb nosaltres i ara ens farà costat més sovint oi Marta? -. Es dirigí a la noia la Parellada.
- Si, es clar que si -. Contestà aquesta.
Tot seguit, cada grup va seguir el seu camí. Aviat van arribar a les portes del Priorat, allí la Marta no es podia creure que en menys de 20 minuts arribessin, era increïble. Per unes escales de ferro que hi havia a la part esquerra del passadís, una porta s’obria pas entre la foscor. En ella, un rètol indicava, “Grans Muralles”, que es la finca que te Torres al Priorat. Els quatre, van pujar per aquestes i al sortir la Marta, es donà un cop al cap amb el cul d’una tina.
- Ahhhhhh!!!!! Quin mal!! , em podríeu haver avisat no? -.
- Ostres es que com nosaltres estem acostumats....-. Digué en Macabeu.
Junts continuaren el camí cap a la tina 54 que era la que estava malament. Aquestes tines eren diferents a les de la bodega del Penedès. Aquestes eren de fusta. Eren unes tines velles de mes de 50 anys que havien estat reparades i eixolades per dins. En total són 15 tines de fusta, les altres si que són d’inoxidable. Les tines de fusta són molt delicades i s’ha de tenir molta cura amb el vi que contenen perquè es poden donar atacs bacterians si aquestes no estan ben netes a l’hora d’omplir-les.
- Mireu! Es aquesta -. Cridà la Parellada.
- Si, hauríem de pujar a dalt per poder veure com està -. Afegí en Macabeu.
La Marta i en Macabeu varen per pujar per unes escales que anaven a una passarel-la que unia totes les tines per la part de dalt. En Xarel-lo i la Parellada es van quedar a baix per si havien de portar alguna cosa.
- Intenta olorar el vi Marta, notes alguna cosa especial? -. Va preguntar en Macabeu.
La noia olor be el vi i després n’agafà una mica amb les mans per veure’n el color i poder tastar-lo. Al cap d’uns segons digué:
- Be, no està tan malament com podríem pensar, però s’ha de vigilar molt.
En un tres i no res, la Parellada i en Xarel-lo es van plantar a dalt de la passarel-la i aquest exclamà:
- Aquí tothom bevent vi i ningú convida? Que aclaparadors que sou!! -.
- Va Xarel-lo deixa’t de romanços. Hem vingut a treballar no a fer el ximplet! -. Contestà en Macabeu.
- Posem-nos a la feina que jo diria que hi ha un vi que te una mica de reducció i ja que estem aquí aprofitarem per posar-lo al dia -. Va dir la Parellada.
- Mira Marta, els bacteris viuen com ha reis en medis amb un PH més aviat bàsic, uns 3’8, 4’2, més ho menys. Per evitar això, el que farem serà baixar el PH d’aquest vi cap al voltant de 3’5, 3’2, així impedirem que els bacteris puguin viure en ell. També el que farem serà baixar la temperatura d’aquest vi a 5 o 6 graus centígrads, per evitar que hi hagin atacs d’altres bacteris o fongs. I per acabar li afegirem un xic de sulfurós perquè pugi una mica el que tenim lliure i, tenir així, una mica més de protecció. Digué tècnicament en Macabeu.
- Molt be! Però d’on traurem el sulfurós, i el àcid tartàric per corregir el PH? I el fred?, d’on treure’m el fred per baixar la temperatura? -. Va començar a preguntar la Marta.
- Jijijijijij -. Rigueren tots tres nans a l’hora.
- Que? De que rieu? -. Va preguntar la noia.
- Mira, veus aquestes petites bosses que tenim al cinturó? -. Li va preguntar en Xarel-lo.
- Si clar -. Digué la Marta.
- Doncs jo en aquesta i porto “metabisulfit potàssic”, sulfurós en pols per entendre’ns, la Parellada porta un xic d’àcid tartàric i en Macabeu porta una mica de gel -. Va respondre en Xarel-lo.
- Però porteu molt poca quantitat no? -.
- be, això et sembla a tu. No cal gaire si es en les nostres mans. Amb una mica fem un munt. Va dir en Macabeu.
I dit això es posaren en marxa. Primer de tot la Parellada va fer baixar el PH afegint un xic de tartàric al vi, després en Xarel-lo afegí un polsim de metabisulfit i en Macabeu, posant un tros de gel al vi, va fer baixar la temperatura d’aquest.
- Però com sabeu que les addicions són les correctes?
- Les nostres mans són els nostres sentits, elles ens diuen com estan els vins i mai s’equivoquen -. Va respondre en Xarel-lo.
- Perfecte! Aquest vi ja està llest -. Exclamà la Parellada.
La següent tina que havien de fer era la 12. aquesta si que era d’acer inoxidable, d’uns 50.000 litres més o menys. Estava situada just dues files més enrera que las de fusta. En obrir la tapa de dalt, no notaren cap tipus de olor estrany. Llavors, decidiren baixar per veure com estava el vi per les aixetes de baix. En la més baixa l’olor es notava bastant, en la de la portella, que era la següent, no tant. Així que van decidir trasbalsar el vi a una altre tina i oxigenar aquest una mica. Ràpidament es van posar per feina. En Macabeu i la Parellada portaven les manegues. En Xarel-lo i la Marta van anar a buscar una bomba. Un cop tots a la tina, calia buscar una altre que estigues neta i desinfectada. La varen trobar just al davant, era la tina 31. després començava el muntatge. La Parellada va obrir les tapes de dalt dels dos dipòsits. En Macabeu va comprovar la direcció de gir de la bomba, en Xarel-lo va connectar les manegues a les aixetes, a la tina 12 per la de sota del tot i al 31 per la de la portella, així en caure el vi lliurement podrien aconseguir una petita oxigenació, i després a la bomba, deixant el sense apretar la manega que estava més a prop de l’interruptor. Un cop tot llest, en Xarel-lo digué:
- Macabeu, tu obra l’aixeta de la tina 12, Parellada tu la de la tina 31 i tu Marta posat a l’interruptor que jo t’avisaré quan hagis d’engegar -.
Cadascú es va posar al seu lloc, però en Xarel-lo es va apartar una mica.
- Macabeu, Parellada, ja podeu obrir. Espera Marta tu encara no engeguis.
- D’acord, ja m’avisaràs -. Va dir la noia.
En Xarel-lo va esperar a que totes les manegues estiguessin plenes de vi caigut pel seu pes. Quan va ser així, va avisar la marta.
- Val Marta ja pots engegar la bomba!
La Marta sense pensar’s-ho va engegar-la.
- Ahhh!!!! -. Va cridar la Marta.
Per la manega que en Xarel-lo havia deixat fluixa en sortien dos fils de vi directes a la cara de la noia. Tots tres nans es reien sense parar. En Xarel-lo ja era per terra hi tot. Al cap d’uns segons en Macabeu va apretar la manega i deixà de sortir vi. La cara de la Marta era tota molla de vi. La Parellada oferí a la noia un mocador per eixugar-se una mica.
- Xarel-lo!!!! -. Va cridar la Marta mig rient.
- Aquest sóc jo! -. Respongué amb una veu mofeta el nan.
- Aquesta t’he la tornaré ho saps oi? -. Li digué la Marta.
- Dona, a sobre que et convido a vi....
Tots quatre van netejar aquell escampall i comprovaren que el vi trasbalsat ja no feia gens d’olor de reducció. En Xarel-lo afegí un xic de metabisulfit i en Macabeu li baixà la temperatura a uns 13, 14 graus per deixar-lo llest. Després, van netejar les manegues i la bomba i el dipòsit buit. En acabar, posaren un cartell a la tina amb nova situació del vi.
- Doncs be, ja podem marxar -. Va dir en Macabeu.
- Si que ja hem treballat força avui -. Va afegir la Parellada.
I junts de nou per segon cop van fer el camí de tornada cap a casa. Aquest cop, al passadís de les llums penjades a banda i banda de les parets, el temps continuava igual però, la sensació de tornar a la llar, va fer que el viatge que abans havien fet en uns 20 minuts el fessin en tan sols 10 minuts. Coses de la màgia mira. En arribar a Torres, la Marta es va acomiadar dels seus nous amics amb un fins aviat i va marxar cap a casa. Gairebé no es podia creure tot el que havia viscut en unes hores, en uns moments preciosos, juntament amb tres criatures que mai havia tingut presents. Havia descobert un nou món de màgia i il·lusions, però també de treball i d’esforços per aconseguir una cosa. - No se, potser demà ja estarà tot oblidat i aquesta petita aventura només serà part d’un record o d’un somni.- Pensava la Marta. Però qui es creu que hi hagin petites criatures que vigilen els nostres vins, qui es creu que tot un món de fantasia s’amaga sota la porta de la tina 23, no ho se. Però tampoc ser perquè els nens creuen en els Reis Mags, ni en el Pare Noël, ni el Caga tió. He de suposar que ells encara són nens i la seva imaginació vola més enllà del que els nostres ulls poden veure, del que el nostre nas pot olorar i del que les nostres orelles poden sentir. He de suposar que jo m’he fet gran, però... qui ha dit que jo vull ser gran?.
- Marta! Marta! -. Cridava una veu rera la noia. En girar-se la Marta es trobà amb una amiga seva. Era l’Aida.
- Si que plegues tard avui no? -. Li preguntà l’ Aida a la Marta.
- Res, m’he hagut de quedar a fer feina per demà -.
- Ostres doncs si que tenies feina! -. Afegí l’Aida.
- Be, m’he entretingut una mica també. Anem a fer un veure i t’ho explico?
Totes dues van seguir camí i aviat, qui sap però, aventures també.


Albert R.