La Yun i la lluna


Ara fa temps en un petit poble a l’est de la Xina, on la gran muralla comença el seu llarg viatge, i on els llops poden udolar tranquils i els ocells poden volar sense por, hi vivia una nena petita que es deia Yun-yu, més coneguda però, per Yun. Era una nena molt alegre i plena de felicitat, sempre preparada per jugar i riure i sortir corrents amunt i avall. Tenia el cabell llarg, llis i de color negre intens, color de gola de llop i de cova profunda. De cara era blanqueta, amb els ulls un xic espigats i del mateix color que el seu cabell. Primeta i no gaire alta, però es que de fet, només tenia 4 anys.
Cada nit abans d’anar a dormir, la Yun treu el cap per la finestra i diu hola i bona nit a la seva amiga lluna. La Yun i la lluna es van fer amigues fa molt de temps, un cop que la petita criatura es va perdre al bosc del costat de casa seva, i la foscor començava a fer presència. Llavors la lluna, en veure que la Yun plorava perquè no podia veure res, va sortir amb una brillantor molt intensa, i il·luminà el camí que havia de seguir per tornar a casa. D’ençà, la Yun abans d’anar a dormir passa una estona amb la lluna, i juguen a descobrir dibuixos als núvols o a comptar estels fugaços. El que més li agrada fer a la Yun però, es pujar damunt de la lluna i viatjar una estona per les contrades de la seva terra, descobrir racons que no ha vist mai i volar i ser un ocell per uns instants. Un cop fins i tot van arribar a la frontera amb Rússia, però allà feia molt fred i van haver de tornar. En un d’aquests viatges van conèixer una petita àliga que aprenia a volar. Plomes li van posar de nom, i un cop va aprendre a volar, es convertí en un integrant més dels petits viatges de la Yun i la lluna. Ara ja n’eren tres. Juntes van descobrir nous indrets, noves maneres de jugar i divertir-se. Normalment quedaven cap a les deu de la nit, i a un pas més aviat suau, perquè la petita àliga no volava encara gaire ràpid, navegaven per entremig del mar d’ones i vent que omplien l’immens univers. Saltaven les muntanyes i intentaven tocar les copes dels arbres. Varen fer una amistat molt gran, i sempre a la mateixa hora, sortien les tres a veure món.
Un dia però, quan la Yun va treure el cap per la finestra per trobar-se amb la seva amiga lluna, no trobà res més que foscor. La lluna no hi era i no sabia perquè. El pit de la nena llavors es començà a encongir, a fer-se més petit, com si d’una mà es tractés i agafés forma de puny. Com si allò que més t’estimes se’n va sense dir res. Només li quedà el record d’unes nits inoblidables, d’unes aventures sense igual, d’una amiga que tal com va conèixer va marxar.
En aquell moment però, l’àliga inseparable i companya d’aventures, s’apropà a la petita nena i li explicà que l’emperador de la ciutat del costat, en Tao Min-quan, de la tercera dinastia Min, va ordenar segrestar la lluna perquè així el sol brillaria més estona, i els seus súbdits podrien treballar més. I així ho van fer. Quan la lluna dormia perquè el sol estava treballant, tres guerrers fidels a l‘emperador varen segrestar-la sense que ningú se’n adonés. Bé, això no va poder ser perquè en Plomes, la petita àliga que feia poc havia après a volar, s’ho mirava des de la branca d’un arbre que estava al costat d’on dormia la lluna. Quan van haver marxat els guerrers de l’emperador, aquesta sortí volant per avisar la Yun.
La cara de la Yun en saber tota la història canvià per complet. El cor tornà a la seva mida normal, però, la sang que corria dins d’ell, ara era una sang carregada de ràbia que feia que cada cop estès més enfadada. I no van passar ni cinc minuts, quan la petita nena ja sortia de casa carregada amb un xic de menjar, una mica d’aigua i un pal de més o menys la seva alçada, que el seu avi li havia ensenyat a fer servir per defensar-se.
Les dues criatures, una per aire i una per terra, començaren un viatge diferent del que abans havien fet. No sabien que es trobarien, el camí cap a la ciutat era llarg, però si el feien sense aturar-se en tres o quatre hores podrien ser allí.
A mig camí de la ciutat, prop d’una bassa d’aigua que servia d’improvisada font per als cavalls i besties de carrega, un mussol assegut en la branca d’un arbre mort, els demanà atenció.
- De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu?- digué el mussol.
- Tres guerrers de l’emperador Min han segrestat la lluna, saps cap on han anat?- Contestà la Yun. El mussol, després de pensar durant una estona digué:
- Ets molt petita tu, però tens valor. A la ciutat de l’emperador Tao Min-quan, al temple que té al sud-oest de la ciutat. Però no us hi apropeu, es una ciutat molt vigilada, i ràpidament sereu descoberts.
- Tan me fa! -Va cridar la Yun.- La lluna es la meva amiga i jo l’he d’ajudar. - Continuà amb la veu una mica més fluixa. I acte seguit continuaren el camí cap a la ciutat.
La nit era fosca i de tan en tan d’entre els arbres sortia un ocell espantat, o un petit udol de mussol. Potser era del mateix animal d’abans que els seguia, però no n’estaven segurs. Continuaren caminant i caminant, fins que un gran tronc enmig del camí els aturà. I vet aquí que el mateix mussol d’abans en fe un altre cop presència i digué:
- De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu? - I la Yun li digué:
- No res que no sàpigues ja.
- Tot el que jo se es el que em diu la gent que em trobo pel camí. I ara diguem, que busques? Tornà a dir el mussol tafaner.
- Que pesat que ets noi! -Digué mig enfadada la Yun-. Estem buscant a la meva amiga lluna, com t’hem dit abans, i tu ja ens has dit on era, així que no ens molestis més que tenim pressa. -Afegir-.
- Bé si aquí no soc benvingut me’n vaig. Fins aviat. -Contestà l’ocell mentre que les dues criatures continuaven el seu camí.
Després de dues hores de caminar van decidir parar una estona a fer un most. Varen fer-ho prop d’una petita cova amagada per dos roures grans com dos gegants. Només estigueren deu minuts parats, perquè la cova que tenien a la vora els feia una mica de por. La Yun estava preocupada, no sabia que es trobarien a la ciutat i estava neguitosa. Era el record de la seva amiga lluna que la feia tirar endavant. Eren els records d’uns dies d’aventures fantàstiques, on la amistat i l’alegria feien presència a tort i a dret. Records de tres criatures intentant viure la vida plena d’emocions i felicitat.
- Mira Yun! Són les llums de la ciutat! Ja devem ser a prop. -Cridà l’àliga de cop i volta-. I de seguida es posaren en marxa. A la ciutat els esperava la seva amiga i no volien fer-la esperar. Des de on eren podien distingir dues torres de vigilància a les portes de la ciutat, un petit temple al costat d’una gran plaça, i una fortificació que deuria ser la residència del emperador Min. De cop i volta un núvol de pols i soroll s’apropava per davant seu. Eren cinc genets de l’emperador que estaven de guàrdia i voltaven per les terres d’aquest. Ningun d’ells va parar ni es va dignar a mirar a les petites criatures, anaven a la seva i no tenien ulls per res més.
- Seguim Yun? -Digué la petita àliga.
- Si anem. -Contestà la nena.
Ja portaven la meitat del camí i semblava que el temps no passava per a elles. Les llums de la ciutat cada cop eren més properes. El camí no era fàcil, però la voluntat era ferma i decidida a continuar endavant. Res les podia aturar. Ara les llums de la ciutat es barreja ven amb els fums de les xemeneies. Fums negres de la fusta cremada dels arbres. Roures, gairebé sempre, ideals per a fer llances, i fletxes i altres armes que utilitzaven els soldats de l’emperador.
- Aparteu-vos!!! Es sentí de cop.
La Yun es va apartar d'un bot cap al marge dret. Eren els genets que havien passat abans. Tornaven cap a la ciutat. Portaven tres senglars morts en una mula que els seguia, i dos conills en cada un dels cavalls dels genets.
Les olors de la ciutat es feien cada cop més presents. L'olor a fum de les xemeneies, de pa torrat, de sake. Però encara els faltava caminar una estona més.
- Estàs bé Yun? Preguntà l'àliga.
- Sí tranquil-la, no me fet res continuem.
Els minuts passaven però les hores no arribaven, el temps es feia llarg i esgotador.
No acabaven d'arribar mai a la ciutat, semblava com si no haguessin caminat gens. Com
si tot el camí que havien fet no hagués servit de res. Les llums eren igual de lluny, els
fums negres de les xemeneies seguien tapen algunes llums. Seguiren caminant una
estona més però tot era envà, la ciutat era lluny, no s'apropava. La Yun caigué esgotada
a terra i unes llàgrimes li feien presència pels ulls.
- No ploris Yun, ja veuràs com pal final arribarem. Consolà l'àliga a la nena.
De cop, una veu que recordaven bé digué:
-De dia els meus ulls no hi veuen gaire bé, però a les nits son aquests que il·luminen el
camí dels qui ja no tenen forces per mirar. Digueu-me, que busqueu?- Era el mateix
mussol d'abans que tornava a molestar.
- Vols deixar-nos estar!!!! cridà la nena.
- Ui quins aires es gasten per aquí!!- Afegí el mussol. La nena agafà el bastó que
portava i etzibà un cop al mussol. Aquest, amb prou feines va poder evitar-lo,
- Que fas beneita!!!que ets boja tu?- Cridà de nou el mussol.
- Marxa! Prou feina tenim nosaltres per arribar a la cuitat perquè tu ens vinguis amb
tonteries.- Replicà l'àliga.-
- Ostres com sou d'estirats els de poble, jo només us volia ajudar i aquesta nena
malcarada, gairebé em fa sortir un a banya d'un cop de bastó.
- Ajudar?!! d'això en dius ajudar?- Digué la Yun.
- A la meva manera si no?- Replicà el mussol. La Yun cada cop estava més enfadada.
- I digues, com ens pots ajudar a la teva manera doncs?- Digué l'àliga.
- Veig que camineu i no arribeu a la ciutat. Us heu parat a pensar que potser no es per
casualitat o perquè la ciutat es encara lluny?
- Ostres doncs ara que ho dius.....com a mínim ja hauríem de ser a les portes d'aquesta.
- Que vols dir amb això?- Digué mig cridant la Yun
- Sí, a tu t'ho diré.- Afegí el mussol.
La Yun ja preparava el seu bastó un altre cop quan de sobte el mussol digué:
- D’acord, d’acord, no treguis el bastó. Però com que has estat molt agressiva amb
mi només us diré unes paraules. Vosaltres ja us espavilareu.
- No juguis amb nosaltres que la mala llet ja saps que la tenim.- Parlà l'àliga.
- Mireu, “El camí d'entrada es el camí de sortida i el de sortida es el camí d'entrada”.
Vosaltres mateixos. No us dic res més.-
El mussol d'una revolada aixecà el vol i marxà cap a la foscor de la nit.
- Que deu voler dir amb això Yun?
- No ho se Plomes, tampoc en vull fer molt de cas, aquesta bèstia no m’inspirà
confiança. Va seguim caminant.
Les dues amigues tornaren a posar-se en camí. Varen caminar mitja hora però la ciutat
no s'apropava.
- Yun, Parem?- Deia la petita vestia mig cansada. La Yun no volia parar. Només volia
seguir per arribar a la ciutat. L'àliga estava morta i pensava en les paraules que havia
dit el mussol, però no sabia que podien significar. “El camí d'entrada es el camí de
sortida i el de sortida es el camí d'entrada”. Potser hauríem d'anar per un altre camí
pensava l'àliga, però no era possible perquè aquell era lúnic.
- Ja ho tinc! Ja ho tinc Yun!! ja se que volia dir el mussol!!!!
- Si? Digues, digues.
- Doncs vol dir que el camí d'entrada es el de sortida i el camí de sortida es el d'entrada.
- Ostres que llesta que ets no Plomes? Però si això es exactament el que havia dit el
mussol estúpid!!! quan n’aprendràs.- Digué la Yun mig enfadada.
- No Yun, que no et dones comte? només hi ha una entrada a la ciutat.
- Em quedo igual mira.
- Doncs que si només hi ha una entrada a la ciutat, es el mateix camí el d'entrada que el
de sortida.
- Ostres es veritat! I nosaltres anem per un caminet de rajoles grogues que porta cap a la
ciutat del “mago de Oz”. Plomes cada dia ets més curta! Només hi ha un camí que
va a la ciutat i es el que estem trepitjant!!
- Jo curta? Mira Yun, si estem en el camí que va cap a la ciutat i no arribem mai, es que
no anem bé. Només hi ha un camí, i el d'entrada es el de sortida i el de sortida es el
d'entrada, si volguéssim anar a la ciutat aniríem pel d'entrada i si volguéssim sortir-
ne agafaríem el de sortida. Per tant em d'agafar el camí de sortida.
- Oh, que n'ets de llesta Plomes! Vinga agafem el camí de sortida de la ciutat!!! Ostres
però si ja hi som! Si estem en el camí de sortida! Buf Plomes m'espantes, no em
pensava que fossis tan tan curta.
L'àliga es dirigí cap a la Yun i li etzibà un calbot al cap.
- Però que fas? Que t'has tornat boja?- Cridà la Yun.
- Escolta beneita, si estem en el camí d'entrada i en el de sortida a la vegada, i el
d'entrada es el de sortida i al inrevés, si volem anar cap a la ciutat, hauríem de
caminar d'esquenes a la ciutat, perquè representa que així l’estaríem sortint. Ho
entens ara?
- Tu estàs boja Plomes, les alçades et giren el cap.
- Com ets a vegades Yun! Provem-ho un cop ni que sigui va.
Les dues amigues es van posar d'esquenes a la ciutat i començaren a caminar. I la petita
àliga tenia raó. La ciutat cada cop era més a prop. Ara podien sentir les olors del fum
negre que tapava les llums, les olors del sake, les olors de les muralles, de la porta, de
soldats. Al cap d'una estona de caminares presentaren a les portes de la ciutat.
- Plomes, t'he de demanarà perdó, tenies raó.
- Si no fossis tan cabuda Yun....Va es igual, el més important es que ja hi som.
A la porta d'entrada de la ciutat hi havien dos soldats vigilant. Dos més estaven en unes
torres del costat. La porta era oberta. A la ciutat es fàcil entrar però no sortir. Ningun
soldat els digué res en entrar. La Lluna era a la fortalesa que hi ha al sud-oest de la
ciutat. Aviat la trobaren. Hi havia set soldats vigilant.
- Com ho farem Yun? Aquí hi ha molts soldats.
- Espera.- Digué la Yun.
Ella es dirigí cap un bar que hi havia a prop i sense que ningú se'n adonés, agafà un gerra
de sake i dos gots. Llavors sense cap mirament es dirigí a servi sake als soldats.
Aquests, farts d'estar de peu, acceptaren amablement l'obsequi de la petita criatura.
- Que es mona aquesta noieta no?- Digué un dels soldats
- Si, si! Tan de bo l'emperador fos així d'amable.- Afegí un altre.
L'àliga agafa la gerra i ajudà a la Yun a servir sake als soldats. Volien emborratxar-los i
fer així que caiguin adormits. Al cap d'una estona 5 dels soldats es van adormir.
- Es una trampa! Es una trampa!.- Cridà un dels dos soldats que quedaven mentre treia
la seva espasa..
En aquell moment, l'àliga volà cap al damunt del soldat i li deixà caure la gerra al
damunt deixant-lo estabornit. La Yun va treure el seu bastó i d'un cop al cap feu el
mateix amb l'altre soldat. Ara que ja no hi havia soldats, per la finestra de la porta
podien veure la seva amiga Lluna.
- Lluna, lluna!.- Cridà la Yun
- Hola Yun!! Heu vingut a salvar-me
- Si, si!!!!!
L'àliga va buscar la clau de la porta per les butxaques dels soldats però no la va trobar.
La clau la té l'emperador, però haureu d'anar amb compte que hi han molts soldats
amb ell.
- Tranquil-la Lluna, ara vindrem.- Digué la Yun.
Les dues amigues es dirigiren cap al palau de l'emperador. A la porta tres soldat feien
guàrdia. L'emperador dormia en la habitació que donava a la part del davant del palau.
L'habitació tenia un balcó ple de columnes i plantes d’ornament i cortines de roba de
seda.
-Plomes, vola fins al balcó i despenja una cortina pel cantó dret del balcó, allí ningú ens
podrà veure i així podré pujar jo també.
L'àliga obeí i en un moment ja tenia la cortina lligada i despenjada pel cantó dret del
balcó. Ja eren les dues al balcó. Des d'allí podien veure l'emperador dormint. L'habitació
era gran. Els costaria trobar la clau. El llit de l'emperador era entre quatre columnes de
marbre vermell, d'on penjaven unes altres cortines de seda transparent. Tres espases
jeien en penjades en una paret i en una altre i havia una imatge d'en Tao Min-quo, pare
de l'emperador Tao Min-quan. Quatre gerros que doblaven l'alçada de la Yun estaven
situats en cada una de les cantonades de l'habitació. En una de les tauletes de nit de
l'emperador n'hi havia un altre molt més petit.
- Mira Yun, en aquell gerro que hi ha en la tauleta de nit deu estar la clau.
- Vinga anem, però no facis soroll Plomes.
Van entrar sense fer cap soroll, i van agafar el gerro i la clau. Però just quan estaven
apunt de sortir de l'habitació:
- Quiets! No us mogueu! Cridà un soldat que sortí de sota el llit del emperador.
- Atrapeu-los, atrapeu-los.- Cridava l'emperador.
Dels gerros de les cantonades sortiren quatre soldats, i l'emperador també es
despertà. La Yun i la Plomes s'aturaren de cop.
- Té Plomes! Marxa amb el gerro.- La Yun li donà el gerro a la seva amiga.
L'àliga sortí volant de l'habitació, mentre els soldats agafaven la Yun. Aquesta, amb
puntades de peu i cops de bastó va poder deixar estabornit un dels soldats. L'àliga sense
miraments tornà a entrar i deixar caure el gerro damunt del cap d'un soldat, deixant-lo
estès a terra, com havia fet amb l'altre soldat. Després es dirigí cap al llit de l'emperador
i trencar totes les cortines que penjaven de les columnes, queien damunt de l'emperador
i atrapant-lo sense que pugui fer res. La Yun mentre lluitava amb els quatre soldats
restants. De cop i volta des del balcó començaren a caure pedres contra els soldats. Qui
podia ser? Es deien elles. De cop i volta feu presència el mussol barrut que tan havia
molestat a la Yun.
- Bé d'alguna forma tenia que demanar-te disculpes no nena?.- Digué el mussol
Aviat els soldats quedaren tots estesos al terra. La Yun agafà la clau i juntament amb les
altres dos bèsties voladores sortiren de l'habitació de l'emperador. Havien d'anar amb
molt de compte ara. La Yun baixar sense fer soroll per la corda improvisada amb la
cortina de seda i es dirigiren cap a la fortalesa del sud-oest. Aviat es donaren compte
que un regiment de 25 soldats les seguia guiats per l'emperador.
- Yun allibera la Lluna, que nosaltres els entretindrem.- Digué la petita àliga
Les dues aus, començaren a llençar pedres contra els soldats i feren així que reculessin
una mica. La Yun aviat va ser a la porta de la fortalesa del sud-oest. A les dues aus ja
casi no els quedaven pedres ni forces per tirar-les i els soldats s’anaven apropen cada
cop més. Fins que des del darrera de les bèsties va aparèixer la Lluna amb cara de molt
enfadada i amb la Yun als braços.
- Aparteu-vos i tanqueu el ulls.- Digué la lluna a les dues aus.
Les bèsties van fer cas i es van apartar mentre es tapaven els ulls. La Yun també se’ls va
tapar. Llavors la Lluna es posà a brillar i brillar i brillar fins que era tal la brillantor, que
va deixar secs per sempre més l'emperador i els seus soldats. Llavors, les tres amigues,
juntament amb la nova amistat , marxaren volant cap al seu poble. Això si, sempre
agafant el camí contrari cap a la ciutat
- Et vols quedar amb nosaltres mussol?.-Digué la Yun.
- Ja m'agradaria, però la meva feina es ajudar les persones que van camí de la ciutat.
- Ajudar ajudar....- Contestà la Yun amb un mig somriure als llavis.
- Digues almenys el teu nom.- Va demanar l'àliga.
- Em dic Bis-Bis i vosaltres?
- Jo sóc la Yun, ella es la Plomes i ella la Lluna.
- Bé doncs, encantat d’haver-vos conegut. Si mai us puc ajudar en qualsevol cosa... ja
sabeu on em podeu trobar. Cuideu-vos molt.
El vell mussol va fer via cap al seu camí, mentre que les tres amigues tornaren cap al
seu poble on els hi esperava una nit de son merescut.



Albert R.