Monik



Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Així molt bé amb la cama dreta ara.Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Hauries d’estirar una mica més aquesta cama Monik. Ha veure torna-ho a provar. Un dos tres estira i hop! Un dos tres arronsa i hop! Ara molt millor, però hauries de treballar més amb aquesta cama, t’afluixa una mica l’estil. L’esquerra en canvi es perfecte. Vinga, ara provarem els girs amb salt de pi. Primer cap a la dreta. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop! Molt be Monik, ara cap a l’esquerra. Un dos tres gir i hop! Un dos tres gir i hop.

La Monik, es una noia de quinze anys, primeta i alta, amb un cabell del color de fusta de roure. Llarg i bonic. Sempre ben atès per les mans de la seva mare. Te els ulls negres com el mateix carbó, atents i desperts per aprendre noves coses, i un somriure feliç als llavis que la fa ser molt més bonica. Un somriure que tant sols ens deixa veure una petita renglereta de perles blanques, i situada en la part superior de la boca. De pell fina i color canyella, molt ben conjuntada amb el color dels cabells.
La Monik es de França, d’un petit poble de muntanya anomenat Sainte-Léocadie, a tocar amb la frontera Espanyola, prop del Ripollès. Situat a la ribera nord del riu de la Verneda, bastant ple els dies d’estiu i gairebé congelat a l’hivern. La Monik no hi viu amb els seus pares. Des de fa dos anys, ella s’està amb uns oncles seus a París. Els seus pares ho decidiren així, perquè la seva filla pogués estudiar ballet en una de les millors escoles de món. The world of the dance. El món de la dansa. Així es com es diu l’escola, fundada el 1882 per Madame Boudier, possiblement la millor de les ballarines que a existit mai, juntament amb Johane Meredict, una mica mes actual es clar. A la Monik li agrada molt ballar, saltar, sentir-se lliure i tenir la sensació de poder volar. Ser un ocell més que per uns instants vola sense destí, deixant-se portar pel vent i el so de la
música. Preferiblement Shubert o alguna de les mes velles cançons de Mozart o Strauss. De ven petita que balla, de ven petita que salta, i els seus pares van decidir que si als tretze anys encara seguia igual, la portarien a la millor escola de ballet. I així va seguir, i així ho van fer. Monik ja te quinze anys, i la seva carrera no ha fet més que començar, qui sap, potser es una petita Madame Boudier o una Johane Meredict, el que es segur, es que el temps ens ho dirà.

Però en aquest món no tot son alegries. També hi han moltes enveges i rancors. A l’escola, hi ha una noia de la part nord de França, la Celine Chest, que no pot suportar veure la Monik. No pot veure com balla, com gira i fa el salt de pi. - La Monik no pot ser millor que jo, es pobre i jo de casa bona -, pensava. - Els meus pares son de classe burgesa i els seus, ves a saber que son els seus pares!- No parava de repetir-se. Però a la Monik li era igual el que penses la Celine. Ella només volia ballar i sentir-se ocell de nou, deixar que el vent se l’emportes, juntament amb les notes de la música que sonaven, Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. No volia ser la millor, no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Només volia ballar.
Una nit, en una sortida que l’escola va fer a l’antic teatre grec Atheneu de França, per veure l’obra Dance of stars que feia una companyia de ballet anglesa. La Celine, que seia just al darrera de la Monik, va treure’s de la butxaca una petita bossa de cuir negre, amb un cordó trenat de fil d’espart, tenyit de blau marí i que feia de tanca. La va obrir i diposità una pols blanquinosa que contenia, damunt de la seva ma esquerra. Llavors, cridà la Monik, i quan aquesta es va girar, li bufà tota la pols a la cara. La petita noia de Sainte-Léocadie, la petita ballarina del sud de França va desaparèixer. En el lloc on seia, només trobaren una baldufa. Una baldufa de fusta de roure, ben polida i pintada de color vermell a la part superior del cos, i un cinturó color verd fluix al centre del mateix. Amb un peu d’acer brillant i molt punxegut per facilitar l’equilibri i el gir.
Ningú s’ho podia creure. La Monik havia desaparegut, i en el seu lloc, una baldufa de fusta de roure, com el color dels seus cabells. Mentrestant, en una cantonada del teatre, prop de les escales que baixen a la platea, la Celine pensava - Volies ballar. Ara sempre ballaràs. Però no passaràs per davant meu perquè jo soc la millor. Jo si que vull ser Madame Boudier o Johane Meredict. Tu només volies ballar com una baldufa i com una baldufa t’has quedat.-

Sempre havia pensat que una baldufa, era simplement això, una baldufa. Però de vegades et poses a pensar i trobes mes sentits a les coses. Perquè no pot ser que la Monik s’hagués convertit en baldufa? Perquè no pot ser que aquell grup de pedres que hi ha davant de l’escola sigui un grup de gegants? Perquè no pot ser que surtin papallones del barret de la Laura, la petita bruixa? Suposo que entre la realitat i la ficció només hi ha un pas, la imaginació, que ens ha de servir per veure les coses amb els ulls d’un nen, sempre preparats per canviar el sentit de les coses i fer-les mes divertides.
La Monik, no sabia que havia passat. Es trobava estranya. Aquell no era el seu cos. Només recordava que abans ballava i podia volar mentre sentia la música de Shubert o alguna de les més velles cançons de Mozart o Strauss. Ara tenia la mateixa sensació de volar, però no ballava, només girava, cap a l’esquerra, que era el seu cantó bo, com li passava amb la cama quan era una persona. Mica en mica i temps rera temps, es va anar acostumant al seu nou cos, no parava mai de girar i fins i tot havia après a saltar. Pensava que una baldufa no pot estar mai parada, perquè en perd la seva màgia i el seu encant. Ella no volia ser Madame Boudier ni Johane Meredict. Ella no volia ser la millor. Ella només volia ballar. Es bonic saber fer ballar una baldufa. Però es mes bonic aprendre a ballar amb ella.



Albert R.